En un escenari polític en el qual els blocs s'han erigit com el nou bipartidisme, en l'horitzó parlamentari només sembla haver-hi dues possibilitats de formar govern: PP i Ciutadans, d'una banda, i PSOE i Podem, per una altra. I això malgrat les reiterades crides del PP a la gran coalició amb el PSOE o l'obstinació dels socialistes de pactar amb Ciutadans, en una aritmètica, aquesta última, que el 20-D no sumava.

Serà determinant en qualsevol cas saber si Units Podem dóna el salt amb perxa que vaticinen les enquestes i sobrepassa als socialistes en vots i escons fins a col·locar-se segons.

L'eix esquerra-dreta

Consolidat la fi del bipartidisme clàssic, aquestes eleccions són diferents a les del 20 de desembre, en les quals la lluita semblava dirimir-se entre la "vella" política -personalitzada en PP i PSOE- i la "nova"-Podem i Ciutadans. Els pocs mesos transcorreguts des del 20-D han desgastat a tots, també als "nous", i les tensions electorals han tornat a la dialèctica tradicional esquerra-dreta, o fins i tot un pas més enllà: radicals enfront de moderats (llegeixi's tots contra Podem).

Si el 20-D el focus dels retrets estava posat en el PSOE, perquè tots volien pescar en el seu sac de vots, ara aquest centre és Podem: al PP i a C's els serveix per atiar el vot de la por, mentre que el PSOE usa al partit morat per apel·lar al vot útil oferint-se com l'única i veritable socialdemocràcia.

Del "sorpasso" a la frontissa

Paradoxalment, just quan les enquestes anticipen al PSOE el pitjor cataclisme de la seva història recent, els socialistes s'han convertit en el cor del debat polític, ja sigui per veure si aconsegueixen resistir l'embat del sorpasso o per saber si el seu concurs és determinant per formar govern.

Ferraz i els barons contemplen amb pànic la possibilitat de quedar tercers i aquesta paüra ha fet que, per primera vegada en moltíssim temps, s'aparquin les intrigues i les divisions internes en pro de conjuminar esforços per aconseguir, almenys, superar en escons a la coalició entri Podem i Esquerra Unida. "Socialistes, Espanya us necessita", és el nou crit de guerra del PSOE, bolcat a donar el sorpasso a les enquestes.

De no ser així, el seu líder, Pedro Sánchez, pot tenir molt difícil la continuïtat al capdavant del partit, segons totes les apreciacions; però els dirigents territorials són conscients que, si es donés aquest escenari, és el PSOE el que estaria a la vora de l'abisme. No tenen més que mirar la deriva d'altres partits socialdemòcrates europeus. Així les coses, les urnes poden col·locar-los en la diabòlica disjuntiva d'haver de triar entre fer president a Mariano Rajoy o fer president a Pablo Iglesias. I és que exercir de frontissa és a priori la pitjor de les opcions per als socialistes, i la més plausible, si no fallen tots els sondejos.

Obligats a pactar

Sembla assenyat pensar que, sigui el que sigui el resultat, fins i tot encara que sigui un calc del 20-D, no hi haurà tercers comicis i que els partits s'esforçaran, aquesta vegada sí, perquè hi hagi govern. Barack Obama estarà de visita a Espanya amb prou feines quinze dies després de les eleccions, i potser deixi algun encàrrec als nostres polítics referent a això.

Ara com ara, no obstant això, les anomenades "línies vermelles" dels principals partits segueixen sent les mateixes que al desembre, de manera que si resultat és semblat al 20-D alguna cosa haurà de canviar perquè el desenllaç sigui diferent. Per començar, potser el 26-J hi hagi dimissions.

Enfront de la consigna del PP que mancant majories clares ha de governar la llista més votada -que donen per descomptat que seran ells-, en el PSOE aposten perquè sigui investit qui aconsegueixi més suports parlamentaris, pensant a reeditar el seu pacte de la breu legislatura passada amb Ciutadans, encara que C's ha dit que parteix amb el comptador a zero.

Tant el PSOE com a Ciutadans han subratllat a més que els seus vots no faran president a Rajoy, tancat en banda al seu torn a deixar pas a un altre candidat -o candidata?- per facilitar que el PP mantingui el Govern. És cert que hi ha algunes veus que advoquen per la seva sortida, però gairebé totes estan fora del Partit Popular.

Seria imaginable en aquestes circumstàncies que es pactés un president independent per evitar noves eleccions o per evitar que Podem arribi a la Moncloa?

Enmig de tots ells, Podem segueix cremant etapes en la campanya i ara està en la fase d'ignorar el PSOE com a rival, donant per fet que s'ha de mesurar només amb el PP en les urnes.

Indecisos decisius

El CIS ha detectat que un 32,4% de les persones que té decidit anar a votar encara no sap quina papereta ficarà en el sobre. A aquest col·lectiu es dirigeixen la major part dels missatges de la campanya electoral. Rajoy aspira a aconseguir la barrera psicològica del 30 per cent dels vots i els 130 escons, la qual cosa li podria donar cert oxigen, segons els resultats que obtingui Ciutadans, partit amb el qual en privat veu més senzill negociar, malgrat que en públic insisteixi en la gran coalició amb el PSOE. Els socialistes, per la seva banda, surten a guanyar o, en el seu defecte, quedar segons, per poder tenir la paella pel mànec, i per això confien a recuperar part de l'electorat moderat d'esquerres que en 2015 se li va escapar a Podem i que ara sent vertigen de votar a Iglesias, sobretot després de coaligarse amb IU. El partit morat en canvi es veu capaç de tot, fins a de superar el PP, mentre que el d'Albert Rivera s'esforça per mantenir el tipus per no ser substituït en el paper de negociador que s'ha forjat en aquests mesos encara quan la seva participació no era determinant ni amb uns ni amb uns altres.