Un requisit indispensable per entendre un conflicte és retrocedir fins als seus orígens, i això és el que ens permet el testimoni del doctor gironí Josep Cornellà, que va fer el servei militar al Sàhara Occidental i va viure en primera persona la sortida de les tropes espanyoles de Daora i la seva posterior ocupació per part de l'Exèrcit marroquí, un moment de gran tensió que va ser decisiu per a l'arribada a l'actual situació de caos que es viu a Al-Aaiun.
Cal recordar que el Sàhara Occidental va ser una colònia i, posteriorment, província espanyola a l'Àfrica sorgida de la unió el 1958 dels territoris de Saguia el Hamra i Riu d'Or, després que l'agrupació de territoris de l'Àfrica Occidental Espanyola deixés d'existir. El 1976, després de la Marxa Verda del Marroc, Espanya va decidir abandonar aquesta zona. Des d'aquell moment, aquestes terres són disputades pel Marroc, que se les ha annexionat sense el reconeixement internacional, i la República Àrab Sahrauí Democràtica, que vol establir un estat independent a l'antic territori provincial. Segons el Dret Internacional, jurídicament la sobirania i l'administració del Sàhara Occidental segueixen en mans d'Espanya, si bé des de la signatura dels Acords de Madrid no ha portat a terme cap acció.
En el darrer episodi d'un llarg conflcite, el passat 8 de novembre les tropes alauites van entrar de forma violenta al campament de Gdeim Izik, en una acció qualificada de "massacre" pel Front Polisario i defensada per Rabat, que assegura que simplement es va limitar a expulsar elements violents del camp de protesta.
El metge gironí va ser un dels soldats espanyols que es trobaven a la localitat sahrauí de Daora quan aquesta va ser entregada a les autoritats marroquines, el 2 de desembre de 1975. Com la resta dels reclutes, va viure amb ?neguit l'evacuació cap a Al-Aaiun, ja que "ningú sabia el que podia passar", fet que demostra la presència d'una escorta de dos avions F-5. Finalment no va succeir res i Cornellà va poder abandonar la zona el 13 de desembre gràcies a un permís per passar el Nadal amb la família.
El metge explica que els soldats van rebre l'ordre de destrossar completament la base per no deixar res que pogués ser aprofitat pels marroquins, una sensació que qualifica d'"estranya", tenint en compte que havien viscut moltes coses en aquelles instal·lacions. També descriu la barreja de sentiments experimentats en aquell moment, ja que a l'alegria de començar la desitjada tornada a casa se sumaven els dubtes sobre què els succeeiria als sahrauís després de la seva sortida.
En aquest sentit, Cornellà assenyala que els que van viure aquella experiència "tenim el deure moral d'explicar aquesta història, ja que si no ho fem nosaltres ningú ho farà". No ha tornat a viatjar a la zona, però manté el contacte amb gent que sí hi va ser-hi el maig passat, persones que asseguren que era molt complicat per a un estranger moure's per Al-Aaiun per la dura vigilància a la qual els sotmetien les forces de seguretat marroquines.
En ser preguntat sobre si en algun moment es va sentir insegur o va passar por, el metge gironí no dubta a explicar que el 14 d'octubre, davant la inestabilitat a la zona, van rebre l'ordre de preparar-se per a la guerra amb el Marroc, fet que, en una base situada a només 10 quilòmetres de la frontera, suposava que els reclutes es fessin a la idea que haurien d'entrar en combat. La tensió al territori era màxima, especialment després del 24 de juny, dia en el qual van morir 5 militars espanyols en explotar una mina. Posteriorment, es va produir un incident amb una patrulla alauita, en el qual el cap de les tropes que hi van participar fins i tot va arribar a demanar el permís per atacar, que li va ser denegat des de Madrid.
Com a curiositat, Cornellà explica que fins i tot els seus superiors li van ordenar que tingués preparat un quiròfan i comencès a pensar on col·locaria els cadàvers. D'aquesta manera, quan els soldats presents a la zona ja pensaven en el pitjor, el general Francisco Franco patia una important davallada de la seva salut, fet que va permetre que s'imposès la tendència més favorable a una solució pacífica al conflicte, representada per Carlos Arias Navarro i el rei Joan Carles -en aquell moment príncep-.
Cornellà explica que la seva tasca quan va estar destinat al Sàhara era la d'oferir assistència sanitària als ciutadans del territori. Assegura que la seva relació amb els sahrauís sempre va ser bona, tot destacant que es tracta de "gent pacífica". En ser preguntat per la seva visió del futur del conflicte, assegura veure'l "negre". Considera que el Sàhara és una zona que "no interessa perquè no és Kuwait" i pensa que s'hauria d'haver fet un referèndum.
