Crec haver conegut tots els periodistes capdavanters de l'època Suárez.Crec que la majoria dels supervivents l'hem enyorat i l'enyorarem. Ha estat després d'ell que s'han instal·lat tota mena de cotilles, més que res a Catalunya. Llavors es va començar a respirar llibertat. Ara predomina l'ofec, el cop baix, el sectarisme i les petites misèries, junt amb molta més corrupció. Suárez no havia mamat la llet liberal, però de liberal se'n va tornar. Potser fou per pragmatisme, ja que no era un gran lector, ni un pensador, sinó un home intuïtiu, pragmàtic i d'acció. Valorava les idees en funció de la seva utilitat pràctica. Va construir un edifici constitucional en una època en que el món era diferent de l'actual. Déu n'hi do el que dura i el que durarà.

RETOCAR O NO LA CONSTITUCIÓ

Llavors i aquí, semblava que pensar al marge del marxisme era impossible. Ara ho és fer-ho en aquell marc. En tot cas, en l'ordre constitucional, ningú no ha tingut capacitat per retocar l'edifici que acordà Suárez. Segurament serà difícil dur-ho a terme durant molts anys, perquè hi ha falsos problemes, com els que utilitza demagògicament Artur Mas, que voldrien passar per davant dels greus i urgents. Hi destacaria la modernització de l'Estat, amb la introducció de l'autogovern institucional, cosa impensable sense una lluita eficaç contra la corrupció i un gran canvi de la llei electoral. Parlant amb Suárez, tots sols, quan ja estava fora de la política, li vaig dir que ell havia tingut l'honestedat d'admetre que ignorava moltes coses de l'arquitectura democràtica, cosa que el va portar a cercar bons col·laboradors en els grans temes. Ho va admetre. Tenia l'ego molt més modest que el que tenen els actuals polítics.

LA CONSTITUCIÓ I FUENTES QUINTANA

Li vaig citar, com a exemples, l'encert que va tenir en assumir bons assessors en el tema constitucional així com l'econòmic de Fuentes Quintana. També ho va admetre: és evident. A la vegada, Suárez va saber funcionar coordinadament amb el Rei, millor que els seus successors, malgrat que el tema acabà malament. En aquells temps, el Rei estava dominat per un gran tema, que acompanyava la diguem-ne qüestió militar. Ho sé bé. També calia aconseguir que el PSOE fos una alternativa democràtica, operativa, real i funcional. Felipe González -positivament influït per Willy Brandt- va estar-hi d'acord i hi jugà bé. Aquest tema cabdal va afectar la política a curt termini de Suárez. En alguns problemes, semblava que Suárez estava més pendent de no molestar el PSOE que de dur a terme la seva pròpia política. La dreta pura en conserva un mal record, però aquell escorament va ser obligat i justificat.

ADOLFO SUÁREZ I FELIPE GONZÁLEZ

Tant Suárez com González van tenir la gran sort de ser magnífics en el pla curt, que diria un càmera. He pogut parlar amb cadascun d'ells a soles. Eren encantadors i tenien perfils de seductors. Sabien escoltar i raonar. Situaven acuradament els problemes immediats en un marc general. Tenien ganes de fer-ho perquè llavors era un esport nou. Contràriament a Pujol, no feien la sensació de portar rocs a la faixa. Després s'ha constatat que Pujol n'hi portava tones. Molts eren indecents, com la vella i fallida voluntat de fer president de la Generalitat el seu fill Oriol -jo la vaig exposar en els anys 90 - i d'enriquir fills seus.

Vist com Suárez arribà a la preeminència política, la seva estada en el poder va ser un èxit espectacular. Va començar un cap de setmana de juliol del 1976, quan el Consejo del Reino el va posar -per indicació del Rei- el primer en una terna, és a dir com a nom que s'havia d'elegir. Membres del Consejo ho feren a contracor.

SUÁREZ, MAL REBUT

Minuts després d'acabada la reunió, una alta font política del govern Arias -un català, per cert- em va trucar a casa per dir-me que l'escollit era Suárez. Vaig quedar astorat. Ell mateix afegí que això implicaria una regressió i que ell, autèntic aperturista, se'n aniria a casa. Després, ai las, fou un gran col·laborador de Suárez.

Tot seguit vaig trucar al diari El Pais, del qual era delegat a Catalunya. No em volien creure. Pensaven que l'escollit seria José Maria de Areilza. Els vaig convèncer. Van quedar molt deprimits. En podria donar detalls i molts noms. Anys després ho vaig recordar amb Areilza, a la seva magnífica casa, a Madrid. També vaig trucar a Ramon Trias Fargas, després de donar-ne la notícia als mitjans internacionals pels quals també treballava. Ramon va preveure una regressió. No fou així. El Rei va voler un tàndem i no un Areilza que hauria donat l'aire, o la imatge, de la típica parella d'un príncep i el seu preceptor.

MARTÍN VILLA I JORDI PUJOL

Pujol es va moure aviat, amb la voluntat d'adquirir força. Ho va fer no pas a través de Suárez sinó de Rodolfo Martín Villa, tractant molt bé el germà d'aquest (Miguel Angel) fet per Pujol membre del Consell d' Administració del Banc d'Alacant, llavors del grup Banca Catalana. Va ser una connexió important, que inquietà molt i molt Josep Tarradellas. Aquest sempre en va estar informat amb detall per Manuel Ortínez. En diverses converses jo hi vaig estar present. Fou una prova de confiança que, per descomptat, no vull trair.

Amb el retorn de Tarradellas, Pujol va quedar marginat. Però després va saber-hi donar la volta. Pujol no va jugar gaire o gens net. Un aspecte important de tot plegat va ser el fals federalisme dit "café para todos" que consagrà l'autonomia andalusa. Veurem si es retoca o no. Ara seria difícil i força perillós, però cal ponderar-ho.

CATALÀ A L'ESCOLA

Respecte a Catalunya i sent president, Suárez va efectuar declaracions injustes sobre el català a Paris-Match. Però va canviar. Fou per la seva acció que l'escola no es dividí en dues branques, una en català i l'altra en castellà. Per això va rebre el Premi Blanquerna, que li atorgà la Generalitat de Pujol el 1994.

Suárez no es podia imaginar res del que ha passat després. Com per exemple que divendres passat la cada dia més vil TV3 exposés la seva mort imminent com si es tractés d'un polític mongol d'enèsima fila. A TV3, a més de vils, són uns desagraïts.

PSUC, PCE I ERC

Les declaracions de Josep M. Terricabras respecte al fet que Suárez va legalitzar primer al PCE que ERC són una immoralitat. Si jo també jugués a fer demagògia, podria dir que Suárez legalitzà abans el PSUC que al PCE. Les coses es feien com es podia. A Terricabras li manca coneixement, serietat i sentit del ridícul. Eren temps en què es filava molt prim per evitar el so de sabres, que arribà anys més tard. En aquells dies jo parlava constantment amb Heribert Barrera i Josep Fornas, màxims responsables d'una ERC millor que l'actual.

HERIBERT BARRERA I SANTIAGO CARRILLO

Ambdós entenien com havien d'anar les coses, a base de filigranes. Podria donar molts detalls de la prudència i intel·ligència amb què obrà Heribert Barrera, amanida de viva simpatia per Suárez. El mateix podria acreditar, també personalment, de Santiago Carrillo.

El secretari d'aquest era el meu malaurat amic Pere Ignasi Fages (fill de Sant Climent de Fluvià i de Carles Fages de Climent) que durant anys havia estat (usant un pseudònim) el corresponsal a París d'una revista d' art que jo dirigia. Aquells eren temps millors, entre altres coses perquè a ERC no hi havia personatges viscerals com Terricabras.

Llavors es relativitzava més i s'intentava, millor que ara, construir un futur comú, defugint tornar a anar vers més trencadisses. Llavors no haurien estat possibles pamflets brutals com el recent de l' Assemblea Nacional Catalana. Tots érem més responsables. Parlant a soles amb Suárez, em va dir que esperava poder manar en política durant trenta anys. Li vaig expressar el meu disgust. Em mirà amb el seu aire picardiós i em va dir. "No te asustes, Alfons, no quiero que sean seguidos, sinó alternos, con paréntesis en la oposición". Ara li respondria que Pujol va manar durant 23 anys, cosa que fa que Mas es cregui ser l'amo d'una Catalunya que avui ell (Mas) pren per un mas.