Recorda tots els destins de la seva carrera? Me'ls pot enumerar?

Vaig començar a la secretaria general tècnica del Ministeri, on m'avorria moltíssim. Era cap d'organització i mètodes i mai vaig saber què era allò. Als sis mesos vaig demanar el trasllat i em van enviar a Polònia, on vaig passar dos anys molt interessants, de 1972 a 1974, perquè va ser un moment d'il·lusió i d'obertura dins del que era el règim comunista. Vaig passar de la dictadura d'Espanya a la dictadura comunista de Polònia fins que vaig anar a Nova York i allà, de sobte, vaig descobrir el que és viure en llibertat. I era una sensació tan estupenda que no m'ho podia creure! Allà vaig passar 4 anys com a agregat cultural durant els quals va morir Franco, la qual cosa va provocar que Espanya es posés de moda. Nova York em va obrir els ulls a un món que no havia conegut.

I d'allà?

Vaig anar a l'Uruguai, on vaig tornar a viure una altra dictadura militar, aquesta vegada liderada per Gregorio Álvarez. Va ser una època terrible perquè a l'Argentina i al Paraguai hi havia altres dictadures i la joventut estava molt reprimida. D'altra banda, em vaig sentir com una gran potència perquè l'oposició política admirava el nostre procés de transició a la democràcia. D'allà vaig tornar a Espanya i em van destinar a la direcció de cooperació internacional, però en aquells temps, 1982, hi havia pocs diners per a cooperació. Als sis mesos vaig anar al departament internacional de la Moncloa, en l'època de Calvo Sotelo.

En aquells temps es va celebrar la conferència de pau del Pròxim Orient a Madrid...

Sí, en la qual em vaig implicar molt. Va ser una època en què vaig treballar amb els ministres Fernández Ordóñez, Javier Solana i Abel Matutes. Tots em demanaven que em quedés i al final ho vaig fer durant dotze anys. Després, ja a l'època d'Aznar, em van nomenar ambaixador al Marroc...

Per la seva amistat amb Hassan II?

Bé, jo havia estat onze anys treballant en temes de l'Àfrica del Nord. I quan vaig arribar al Marroc, a la sala d'autoritats de l'aeroport, una zona en la qual entraven i sortien ministres del Govern marroquí, tots els que em vaig trobar em van saludar molt efusivament pel meu nomenament. Ja els coneixia tots i això va provocar la sorpresa del personal de l'ambaixada que havia anat a buscar-me. Jo ja coneixia molt bé el Marroc quan vaig arribar-hi d'ambaixador. És un país fascinant i vaig gaudir de l'ambaixada durant els quatre anys, ja que allà sempre tens temes importants a les mans. Tots són temes candents, temes que et poden esclatar en qualsevol moment, una cosa molt gratificant.

I d'allà a convertir-se en el primer civil a dirigir el servei d'espionatge espanyol...

Sí, on vaig estar tres anys. Vaig arribar un mes abans de l'11 de setembre i me'n vaig anar un mes després de l'11 de març. Va ser una època molt turbulenta per l'incident del Perejil, la guerra de l'Iraq, els atemptats de Casablanca, amb els morts nostres (assassinat de set agents del CNI a l'Iraq), amb l'11-M. Va ser una època molt dura i, al mateix temps, fascinant. Guardo molts amics allà i tinc un gran respecte per la tasca del Centre Nacional d'Intel·ligència. L'endemà de l'atemptat en què van morir set agents del CNI a l'Iraq tenia més de 300 sol·licituds sobre la taula per substituir-los, per anar a un lloc tan perillós com Bagdad. Em va impressionar molt el seu patriotisme i el seu sentit d'Estat. Va ser un honor dirigir aquesta gent.

Què estava fent?, com es va assabentar dels atemptats de l'11-M?

M'estava afaitant amb la ràdio posada i van donar la notícia a la vegada que es va posar a sonar el telèfon. Tot de cop.

Quin va ser el seu primer pensament com a màxim responsable dels serveis d'intel·ligència?

Que com era possible que ens hagués passat això perquè a ETA la coneixíem molt bé. Se'ns podia colar un etarra però per a un atemptat d'aquestes característiques es necessitava molta gent i no ens podíem creure que se'ns n'haguessin ficat tants, perquè els teníem molt filtrats i els coneixíem molt bé.

El seu primer pensament va ser que havia estat ETA?

Ja des d'un primer moment vaig sospitar dels islamistes i així li ho vaig dir a la meva dona. Jo no me'n recordava però ella m'ho va recordar després. Però després, al CNI, en un primer moment, vam arribar a la conclusió que havia estat ETA. Per moltes raons. Perquè 11 dies abans s'havia aturat una furgoneta amb 500 quilos d'explosius prop de Madrid. Perquè ETA havia dit que volia amargar la sortida d'Aznar del Govern. ETA ja va intentar matar Aznar i l'odiava perquè li havia declarat una guerra total que jo admiro perquè ha estat la que ha conduït a la fi de la banda. Perquè ETA havia intentat l'any anterior el mateix procediment a Baqueira i no ho havien aconseguit. I després perquè estàvem obsessionats amb ETA, aquesta és la veritat. I l'islamisme era nou en el nostre món, no havia atemptat al nostre país.

Després, el Vaticà. Per què?

Perquè havia arribat al CNI des d'una ambaixada i volia tornar a una altra ambaixada perquè ningú pensés que m'aprofitava del meu pas pel CNI. Vaig tenir diverses ofertes per treballar en empreses privades que vaig rebutjar. Quan em van oferir la Santa Seu vaig pensar que es tractava d'una retirada honorable, però la política de Zapatero la va convertir en una altra ambaixada fascinant, perquè teníem un problema diari. Allà vaig estar poc temps per raons personals (va morir la seva dona i va haver de tornar a Madrid pels seus fills). Llavors vaig acceptar una feina privada amb Repsol, companyia que em va nomenar director de relacions internacionals en el moment en què em van oferir l'ambaixada de Washington. I com que hi tinc vocació...

Va marxar als Estats Units.

Sí, i hi vaig arribar en el moment en què Obama es va convertir en president del país...

Però, no va coincidir amb Bush?

Sí, li vaig presentar les meves credencials a ell i vaig estar tres o quatre mesos amb ell com a president.

I les relacions no van ser tenses?

Sí, però amb mi va ser molt cordial. Era un home molt trempat amb els modals típics del midwest americà, molt simpàtic. El que passa és que ell estava molt dolgut amb Rodríguez Zapatero, no amb Espanya ni amb mi.

Per què?

Per la retirada de les tropes de l'Iraq. No per la retirada, com ell deia, sinó per la forma en què es va fer. Bush entenia que la sortida de les tropes de l'Iraq estava en el programa electoral de Zapatero, però va considerar que la seva ?exe?cució va ser precipitada i va posar en risc la vida de soldats nord-americans en deixar un buit logístic i militar al front que van haver d'omplir a corre-cuita provocant molts problemes. Això va molestar molt. Això i que no s'aixequés al pas de la bandera nord-americana en la desfilada del 12 d'octubre.

L'arribada d'Obama va ser la que va destensar les relacions entre els EUA i Espanya?

Sí, amb la seva arribada les relacions es van poder normalitzar, encara que jo segueixo trobant a faltar que Obama vingui a Espanya. Han passat 8 anys i encara no ha vingut.

Desmitifiqui alguna creença arrelada sobre Obama.

Obama va ser rebut amb unes expectatives molt irreals. Es pensava que per ser un president negre ho canviaria tot. A Obama potser li falta instint assassí en la seva relació amb el Congrés nord-americà, que se li ha rebelat. Obama és una persona que sempre intenta donar la mà, arribar a un acord i no s'adona que hi ha gent que no vol arribar a un acord amb tu. Hauria de ser més dolent, és una mica massa bona persona.