Vostè va néixer a Algèria i coneix bé el Magrib. Què ha passat amb les anomenades «primaveres àrabs» que tanta esperança van despertar en aquests països, però també a Europa?

El fenomen es troba en una situació d'evolució passiva, latent, oculta, a tots els països del Magrib sense excepció. Evidentment, amb característiques particulars a cada país. A Algèria, per exemple, no s'espera, ni es vol, un esclat perquè ja han experimentat la lluita contra l'islamisme i han pagat amb més de 300.000 morts.

Fa uns dies rebíem notícies de protestes a la ciutat d'Alhucemas, amb càrregues policials incloses. Pot això considerar-se com l'arribada de la «primavera àrab» al Marroc?

Sembla que, en aquest cas, es tracta més de protestes per un problema de subdesenvolupament econòmic, i penso i espero que finalment hi hagi un acord per ajudar la regió del Rif, tradicionalment oblidada per l'estat marroquí. No ens podem permetre un Marroc desestabilitzat, com tampoc ens ho podem permetre a Tunísia. Seria dramàtic per a la Unió Europea. Tenim interès en l'estabilitat d'aquests països i en la integració de les seves poblacions.

I en quin lloc queden els conflictes al Próxim Orient?

Bé, en els conflictes del Próxim Orient hi ha una situació nova i interessant: aquí hi ha el moviment que va fer França a Síria. El fet que Putin, Trump i Macron estiguin d'acord en rellançar el procés de negociació al país és molt positiu. Però, en realitat, el Próxim Orient és una regió del món que ningú controla. Es pot intervenir, bombardejar fàcilment, però ningú la controla.