La tradició oral, deficientment transmesa, diu que el Futbol Club Barcelona va ser fundat per estrangers de religió protestant i l'Espanyol, per catalans catòlics. La maledicència de perversos historiadors ha portat a afirmar que al Barça no s'admetien jugadors catalans. És absolutament fals. Va ser a Hans Gamper, suís, atleta, jugador de rugbi i de futbol a qui uns catalans van impedir jugar a aquest esport en el Velòdrom de la Bonanova quan va demanar que el deixessin participar. Va ser amb el director del gimnàs Tolosa amb qui va fracassar l'intent d'unir forces. Per contra, el propietari del gimnàs Solé, en competència amb el Tolosa, va donar el seu suport a Gamper i companyia. El setmanari "Los Deportes", el 22 d'octubre de 1899, va publicar una noticia, titulada "Notes d'Esport" en la que es llegia: "El nostre amic i company Mr. Hans Gamper de la Secció de Foot Ball de la Societat "Los Deportes" i antic campió suís, desitjós de poder organitzar alguns partits a Barcelona, prega als que sentin aficions pel referit esport se serveixin a posar-se en relació amb ell, dignant-se a l'efecte passar per aquesta redacció els dimarts i divendres a la nit de 9 a 11".

El 29 de novembre de 1899, va néixer oficialment el club. Va ser fundat per dotze "sportmen", com se'ls coneixia. La primera negativa per fusionar els suïssos de Gamper amb un altre club va ser la del Català F.C., que no tenia en les seves intencions comptar amb estrangers. L'acta dels dotze, la de la fundació, la van signar Hans Gamper, Walter Wild, Lluís de Ossó, Bartomeu Terrades, Otto Kunzle, Otto Maier, Enric Ducal, Pere Cabot, Carles Pujol, Josep Llobet, John Parsons i William Parsons. Sis catalans i sis estrangers. Va ser elegit president Wild perquè Gamper va preferir ser capità de l'equip, Ossó va passar a ser secretari i Terradas, tresorer. En la primera ampliació de la junta, John Parsons va passar a ser vicepresident i les dues vocalies van ser per a William Parsons i Adolf López.

La teoria que el Barça no acceptava catalans és, com es veu, absurda si es repassen els noms dels fundadors i dels membres de l'equip. El primer partit que es va jugar, deu contra deu, va ser el dia de la Immaculada, en la "pelouse" del velòdrom de la Bonanova, contra un equip format per anglesos. El Barça el van integrar sis catalans i quatre forans: Urruela, Wild, Lomba, Ossó, Llobet, López, Terradas, Gamper, Kunzle i Scjilling. Entre els primers jugadors també van figurar els cognoms Mir, Planells, Busquets (dos germans) i Cabot.

El primer derbi contra l'Espanyol, llavors Societat Espanyola, es va disputar el 23 de desembre de 1900 i va acabar amb empat a zero. Pels barcelonistes van jugar: Reig, Negre, Caralt, Vidal, Cabot, Elías, Llorens, Blanco, Quintana, Margarit i Durán.

El 1902, amb motiu de la coronació d'Alfons XIII, el Madrid Club de Futbol, fundat i dirigit pels germans catalans, del comerç, propietaris de la botiga "Al Capricho", Juan i Carlos Padrós, va organitzar una espècie de primer campionat d'Espanya. Llavors es va donar la primera confrontació entre madridistes i barcelonistes Va guanyar l'equip català per 3-1. L'alineació va ser aquesta: Reig, Witty, Llobet, Terradas, Meyer, Valdés, Parsons, Steinberg, Gamper, Ossó i Albéniz. Aquest últim era fill del compositor Isaac Albéniz i oncle avi de l'actual ministre de Justícia, Ruiz Gallardón. Va ser el primer jugador que va passar del Barça al Madrid. Es va traslladar a la capital per seguir els seus estudis. Llavors es va anunciar el canvi dient que "el senyor Albéniz" formaria part del Madrid C.F. que llavors encara no era Real. L'actual ministre és nét del periodista Víctor Ruiz Albéniz, conegut com a "El Tebib Arrumi", que va canviar la medicina per les cròniques de ?guer?res. Va ser gran amic de Franco.

El primer títol de campió d'Espanya el va conquerir el Barça a Madrid al camp del "Tiro de Pichón". Va ser el 1910. Va vèncer a l'Espanyol per 3-2. El pretès club anticatalans va jugar amb Sol; Brú, Amechazurra; A, Comamala, Peris, Grau; Forns, Rodríguez, C. Comamala, P. Wallace i C. Wallace.

El club, fundat per catalans i estrangers, es va convertir amb el temps en símbol català i catalanista. El 14 de juny de 1925, va dedicar un partit homenatge a l'Orféo Català, que havia fet gira triomfal per Itàlia. A l'encontre, contra el Júpiter, va ser convidada la dotació d'un vaixell de guerra anglès atracat en el port. Al descans del partit la banda de música del vaixell va interpretar diverses peces i entre elles, l'"Himne Naciona", que va ser xiulat i el "God save the King", que va ser aplaudit. A la llotja van prendre seient Francesc Cambó i Lluís Millet.

Va ser la primera protesta contra la dictadura del general Miguel Primo de Rivera, qui, mentre va ser capità general de Barcelona, va conviure amb els partidaris de la Mancomunitat de Catalunya, liderada per Prat de la Riba i posteriorment per Puig i Cadafalch, primer intent d'autonomia. Quan va arribar al poder la va suprimir i d'aquí la protesta.

El capità general Joaquín Miláns del Bosch i Carrió va sancionar el club amb el tancament de totes les seves activitats. Durant tres mesos no va poder tenir activitat. La condemna de sis mesos se li va escurçar gràcies a l'amistat entre el Rei i el president del Club, Arcadi Balaguer baró d'Olivar. Durant el tancament, els socis van continuar pagant les seves quotes i va haver-hi donacions generoses, de manera que al Banca Jover es va trobar el club amb 50.000 pessetes, més diners que no hauria tingut d'haver mantingut la seva activitat. El càstig al club va incloure l'expulsió d'Espanya de Gamper, qui va haver de tornar a Suïssa. Temps després va poder tornar a Barcelona. El capità general va ser assassinat en els primers dies de de la rebel·lió militar de juliol de 1936.

La teoria segons la qual al Barça no agradaven els estrangers és tan absurda com la de considerar que La Masia, el planter, és cosa moderna. El famós equip de la Cinc Copes, anys cinquanta del passat segle, el formaven Ramallets; Seguer, Biosca, Segarra, Bosch, Gonzalvo III; Bàssora, Kubala, César, Moreno i Manchón. Vuit catalans, un hongarès, un aragonès i un lleonès.