Pep Guardiola va difuminar la polèmica del Madrid-València amb el seu fitxatge pel Bayern. Al mig de la tempesta, va sorgir el raig de llum que, per als alemanys, significa el fitxatge de l'entrenador català, catorze títols en el seu haver. Els rumors l'havien catapultat al futbol anglès i, efectivament, des d'allà havia rebut propostes amb més diners. Guardiola, encara que amic de poetes i admirador dels intel·lectuals catalans, no és un bohemi. És un home amb seny i això l'ha dut a acceptar una banqueta que, almenys en teoria, està assentada sobre l'estabilitat.

El futbol alemany té, econòmicament, bases més fermes que l'anglès, el francès i l'italià. En els últims anys, a Europa han aparegut rics russos, xeics, que no sempre paguen a temps i forasters de tota índole que busquen al futbol presència social i oportunitats per al negoci. El Bayern està dirigit per exfutbolistes i el seu historial és més brillant que el d'alguns clubs anglesos. Hi ha pau en la direcció i seny a l'entorn. L'equip està ben format i el projecte que s'ha ofert a Guardiola és per tres anys en els quals podrà portar a terme les seves idees, que no s'han de confondre amb el desig de trasplantar a Munic la fórmula barcelonista ni el joc de toc. Ha de tenir en compte els gustos ?ale?manys i adaptar-se a ells, encara que intenti introduir-hi modificacions. Però sense sobresalts. El futbol del Barça agrada a tothom, però no és adaptable a altres llocs. Per a això caldria que la ciència oferís la possibilitat de clonar Xavi, Busquets, Iniesta, Cesc i, naturalment, Messi.

El Barça ha creat vanes il·lusions en molts clubs perquè el seu joc no és aplicable sense aquests jugadors. Tots els entrenadors volen ser com Guardiola i això és tan perniciós com el corrent gastronòmic de fer-nos creure que tots els cuiners poden ser Ferran Adrià, en el suposat cas que la desconstrucció de la truita sigui un gran esdeveniment alimentari. El fitxatge de Pep ens va distreure de l'escàndol del Bernabéu, on el València no té dret a queixar-se perquè, immediatament, els aduladors de cambra els qualifiquen de ploraners. No obstant això, s'ha estès pels mitjans la dita que qui no plora no mama, referint-se a les paraules de Di María, un altre geni que com el seu entrenador no sap com dissimular la humiliació d'estar a divuit punts del Barça. Els àrbitres denuncien a Di María, que encara que tingués efectes secundaris va exercir el seu dret a la llibertat d'expressió. Atenció, pregunta: Què faran amb Muñiz Fernández?