Marta Xargay

"En els Jocs Olímpics vaig ser molt feliç, no volia que s'acabessin mai"

08.10.2016 | 08:15
"En els Jocs Olímpics vaig ser molt feliç, no volia que s'acabessin mai"

Base dels Phoenix Mercury i del Praga. Medalla de plata a Rio. Marta Xargay recorda l'experiència a Rio com una gran barreja d'experiències

Sempre havia dit que tenia moltes ganes de viure uns Jocs Olímpics. Ara ja ho ha fet i, a sobre, guanyant una medalla.
Quan arribes a uns Jocs Olímpics no t'esperes guanyar una medalla. Jo hi anava a gaudir de l'experiència, perquè és molt difícil jugar uns Jocs i no sap mai si podràs tornar-hi. Vam estar vint dies a Rio i van ser vint dies d'adrenalina constant, les vint-i-quatre hores del dia. Els deia als meus pares que es fa molt complicat explicar tot el que et passa en uns Jocs.

Què hi passa?
Allà vaig viure un dels meus millors moments i més feliços de tota la meva carrera, i de la meva vida. Res importava. Gairebé ni perdre un partit, perquè l'experiència s'ho mereix. Poder jugar contra els Estats Units en un Jocs, arribar al menjador i poder trobar-te el Rafa Nadal o el Michael Phelps i que siguin com nosaltres, fent la mateixa cua, seient allà i menjant el mateix...

Va anar bé fora de la pista i també a dins. Gaudint a la Vila Olímpica i pujant al podi.
Som un grup que ho ha sabut separar molt bé. Quan ets fora de la pista ho gaudeixes al màxim i quan toca treballar dins la pista treballem. Ens portem molt bé entre nosaltres. Tenim un grup de WhatsApp que està cremant tot el dia. Has de pensar que hem estat set o vuit anys sent les mateixes amb només un o dos canvis. Amb jugadores com la Sílvia Domínguez o la Laura Gil hi jugo d'ençà que tenia divuit anys, amb la Laia (Palau) compartint moltes coses a Praga i som companyes d'habitació a la selecció des que jo hi vaig arribar.

A quarts de final guanyen amb un bàsquet agònic de l'Anna Cruz. Just o no, si aquella pilota no hagués entrat ara la valoració dels seus Jocs seria diferent.
No crec que tampoc hagués estat una decepció, perquè arribar a uns Jocs és molt complicat però l'equip està fet per guanyar. A cap ens agrada perdre i l'Anna (Cruz) ja és el segon cop que ens salva, ho va fer en els quarts de l'Europeu, i és aquell moment de quarts que passes d'anar cap a la glòria o marxar trist cap a casa.

En quin moment va veure que podien guanyar medalla. El dia del bàsquet de Cruz o abans?
No ho sé. Jo confio molt en nosaltres, però si tens un dia dolent a quarts, vas a casa i ja està. Abans dels Jocs Olímpics penses que guanyar uns Jocs és molt complicat, però vam tenir la sort que abans de jugar contra Turquia sabem que Sèrbia ha eliminat Austràlia. Jugar una semifinal contra Austràlia hauria estat més complicat, perquè físicament s'assemblen molt als Estats Units.

La final contra les americanes ja és una altra història...
És complicat. Nosaltres havíem de fer un partit molt ràpid, amb molt d'encert i que elles tinguessin un mal dia. Has de fer el seu joc que és de tirar molt i d'anar a anotar 90 punts; i nosaltres no som un equip d'aquest estil.

A Phoenix tenia Taurasi i Griner de companyes d'equip. Van parlar de la final dels Jocs?
Sí, sí, en vam parlar. Justament a elles els va arribar la roba que havien tingut a Rio i hi havia una samarreta de "Nike is gold", en el sentit que elles guanyen sempre l'or, i la Diana (Taurasi) em va fer la broma de si la volia, però jo li vaig dir que amb la plata estava molt contenta. Són molt competitives, però en el bon sentit.

Va anar directe de Rio a Phoneix per jugar la WNBA sense descans. Ara, Minnesota les ha deixat fora de la final. Aquest cop se li ha fet més dura l'experiència a la lliga americana?
Ha estat dur perquè vaig acabar la lliga amb Praga, vam concentrar-nos pel preolímpic i després de classificar-nos per als Jocs, vaig anar dues setmanes a Phoenix a jugar, vaig tornar a Madrid pels Jocs i de Rio vaig volar directament als Estats Units. Va ser dur sobretot perquè després de tot el que havia viscut a Rio no vaig tenir temps de venir aquí per parlar-ne amb la família... Es va fer dur.

I arriba a Phoenix i no guanyen tants partits com esperaven.
A vegades l'equip no fa el click per molt bones jugadores que tinguis. Tothom estava en la mateixa dinàmica, volíem jugar les finals i guanyar l'anell, però està clar que per molt que un ho intenti les coses no sempre surten com es vol.

Van arribar fins a les semifinals, però allà es van trobar amb un rival (les Minnesota Lynx d'Anna Cruz) molt més descansat. Massa complicat?
No ho sé. És veritat que elles estaven més fresques, però també venien de deu dies sense jugar. La nostra intenció era guanyar, com a mínim, un partit allà però arribant a Phoenix 0-2 ja sí que era molt complicat.

Eliminades i ara cap a Praga. La seva vida té realment poc marge per al descans.
Sí. Mirant la part positiva si haguéssim jugat la final hauria anat directe de Phoenix a Praga; i ara podré ser uns dies a casa.

Fa mandra enganxar ara amb la temporada europea després dels Jocs i de la WNBA?
No. Desconnectaré aquests dies i ja està. Tinc ganes de tornar a Praga, perquè és una ciutat i un club que m'agraden. Estic molt còmoda a l'equip competint a l'Eurolliga i amb un paper protagonista.

Aquest any, però, no tindrà el partit de Girona com l'any passat.
Sí, però Praga és una ciutat a la qual la gent li agrada venir. Segur que em vindrà a veure la família i aprofitaré l'aturada de seleccions per venir uns dies.

Parlant de Girona i de l'Uni. Coneix bé l'Èric Surís, com creu com que se'n pot sortir al capdavant de l'equip?
És un orgull que un gironí entreni l'equip. És molt bon entrenador i competitiu, té experiència perquè fa molts anys que entrena i, com he dit abans, després falta veure si l'equip fa el click o no. No tinc cap dubte que ho farà bé i que estaran lluitant per tots els títols. Sense posar pressió (he, he). Porten pocs partits, però pel que he llegit i m'han dit estan jugant bé.

Per anar acabant. Com veu el seu futur? Es pot aguantar molts anys més això d'anar encadenant competicions?
A aquest ritme no ho sé. Si les lesions et respecten pots aguantar-ho, però a vegades també necessites una mica de vida. No ho sé, ja es veurà. En una lliga europea i a la selecció segur que hi seré, el que em fa dubtar més és la WNBA perquè és més dura físicament, perquè hi ha molt contacte, és més ràpid i amb les tres competicions no tens descans.

On segur que sí que voldrà tornar a anar és als Jocs Olímpics.
És clar. Vam acabar allà que ningú volia marxar i ja ens vam dir havíem de ser-hi a Tòquio. És complicat, però si puc vull jugar més Jocs Olímpics.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook

Buscador de deportes

Enllaços recomanats: Premis cinema