El concert de The Electric Light Orchestra era un dels més esperats a Porta Ferrada. Tot un exercici de nostàlgia per als fans més acèrrims, ja que només queden dos dels membres originals de la banda -el violinista Mik Kaminski i el teclista Louis Clark- i només el primer d'ells va poder pujar a l'escenari ganxó, ja que el segon estava malalt i va haver de ser substituït pel seu fill. I a sobre, el diluvi que va caure sobre Sant Feliu diumenge a la nit hauria atemorit el més valent... però no així els seguidors d'aquest grup britànic, nascut a Birmingham l'any 1970 i que va arribar a vendre més de 50 milions de discos. El públic de Porta Ferrada va demostrar la seva fidelitat a la banda tot mantenint-se dempeus malgrat la pluja, protegint-se amb paraigües, paravents i fins i tot posant-se les cadires pel cap, però sense deixar de cantar i ballar. I aquesta fidelitat va tenir la seva recompensa, ja que la banda britànica es va mostrar d'allò més agraïda i va donar el millor de si mateixa, amb un recital on no va faltar cap dels seus grans èxits.

La nit va començar amb un cel ben tapat i les primeres notes d'All Over the World emmarcades per un reguitzell de mòbils que intentaven immortalitzar el moment, ja fos en fotografia o en vídeo. La Orchestra va demostrar per què va ser una de les bandes de més èxit del rock britànic, ja que malgrat l'edat i les transformacions sofertes per la banda, va continuar aixecant passions. El públic, agraït, es va animar ben aviat a aplaudir i ballar al ritme de Rock&Roll is King i Evil Woman, mentre que es va deixar endur per la tendresa amb Can't get it out of my head. Va ser aquí que van començar a caure unes primeres gotes que no van espantar gairebé ningú. Els músics, dalt de l'escenari, no van donar treva i van continuar amb Hold on tight i Confusion, mentre els espectadors de les primeres files s'agrupaven davant l'escenari per fugir de la pluja i, a mesura que el diluvi anava in crescendo, els més previsors van començar a treure paravents i paraigües -sense deixar de ballar, això sí-. Al final, però, el xàfec va ser tan fort que part del públic va començar a abandonar els seus seients per buscar refugi, i els que es quedaven es van anar posant nerviosos davant la possible cancel·lació del concert. De fet, a la fila de darrera d'aquesta periodista hi havia una groupie que no va voler de cap de les maneres que s'obrís un paraigua -perquè no li tapés la visió- i fins i tot va trencar el paraigua i va clavar les ungles a la noia que es va atrevir a fer-ho. Els voluntaris, desbordats, no van poder-hi intervenir.

Al final, va passar l'inevitable: malgrat les ganes de la gent, el concert es va haver d'aturar uns minuts mentre durava el xàfec. Però la devoció dels seus seguidors va suposar un xut d'energia per als membres de l'Orchestra, que a la represa del concert van tornar amb més energia que mai per oferir, entre altres, Ma ma Belle, Telephone Line i Mr Blue Sky. Al final, encara hi va haver temps per a dos bisos: Last Train to London i Don't Bring me Down.