Als qui de seguida corren a condemnar el silenci de l'Església davant la crisi, els convé, en primer lloc, informar-se. Hi ha institucions com l'Església que amb humilitat, feina callada i constant, ajuden milers de persones. Contràriament a l'axioma general dels temps que corren -"si ningú no sap què fas, sembla que no fas res"-, els clergues i seglars vinculats a les parròquies i a diferents estaments caritatius i socials fan feina sorda i eficaç. El que no tenen -ni volen- és un altaveu que ho vagi pregonant.
La principal aportació que l'església feta poble fa a la societat en aquests temps de crisi és la donació voluntària, generosa i discreta -absolutament i volgudament discreta- de milers d'homes i dones. És un voluntariat que a l'entorn de Càritas i altres institucions religioses (Justícia i pau, Pax Christi...) facilita aliments, roba, assessorament, etc., a qui més ho necessita. Aquesta feina, anònima, altruista, constant, està salvant de la misèria a moltes persones: els permet menjar, pagar les mínimes factures de la casa, comprar llibres escolars...
Hi ha silencis productius. L'església de base n'és un exemple valuosíssim. Hi ha, però, al mateix temps, també, silencis més difícils d'entendre. Hi ha qui pensa que el silenci institucional d'ara de la jerarquia eclesiàstica contrasta amb les declaracions urbi et orbe de la prelatura en contra de la llei de l'avortament fa quatre dies; hi ha qui pensa que aquestes veus acusatòries de la jerarquia eclesiàstica podrien avui apuntar als qui han provocat, per usura, supèrbia i egoisme, aquesta crisi; als qui des de la política estan carregant contra els més necessitats; als empresaris que s'enduen fàbriques i llocs de treball a l'estranger; als especuladors, que viuen del treball dels altres... Hom pensa també que els manaments de la Llei de Déu són 10: que n'hi ha un que prohibeix matar; i un altre que prohibeix robar. Posats a pensar, hi ha qui no entén que després de les costosíssimes restauracions de la Catedral i Sant Feliu, ara s'emprenguin les de Sant Pere de Galligants. Com si res.
Però hi ha silencis igualment greus a Girona davant d'aquesta crisi que no són de l'entorn de l'Església. Hi ha silencis vacus. On són els intel·lectuals gironins (tan amants de cenacles, vermuts i festes en temps de vaques grasses?) Als palaus d'ivori? A les torres de vigilància? Per què callen? On són les seves denúncies i reflexions? Per què ningú no els exigeix un compromís de denúncia i lideratge?
