La història clàssica dels pobles és farcida d'anècdotes i dites. Algunes de divertides; d'altres, de tristes; d'algunes altres, de tràgiques. La ciutat de Girona, posem per cas, és un terreny abonat per al llegendari. I no un, ni dos, sinó tres llibres d'autors diferents recreen i reprodueixen històries i llegendes ordides en l'imaginari popular a partir de fets esdevinguts entre els quatre rius. El mateix aniversari dels setges del XIX està posant de manifest una mitologia pròpia de dimensions enciclopèdiques. Haver viscut més de 20 setges en vint segles dóna per molt; haver viscut els de Napoleó (relativament pròxims; certament ben documentats) és un luxe afegit.
Però no només Girona viu d'històries i historietes. El castell de Sant Ferran a Figueres, la fabulosa orografia volcànica d'Olot, la indústria tapera del Baix Empordà o els vaixells enfonsats al Cap de Creus en segles de naufragis, entre molts d'altres fets d'un lloc i altre de la geografia gironina, configuren i afaiçonen històricament i llegendàriament aquest país. La rondallística gironina recull tota mena de citacions de pobles: les bruixes de Llers; els pescallunes de Sant Feliu de Pallarols; els passabigues de Santa Pau; l'oca de l'Escala i Palamós; el reforç de Joanetes; els fumadells de Llançà; els llepatupins de Llívia; els camatorts de Girona; els lladreburros de Torroella; els escorxagats de Creixells; els trencacampanes de Vilafant; les gallines de Peretallada que ponen a Canapost; els rabatxinats de Sant Llorenç de la Muga; els crestats de Lliurona; els figuetaires de Terrades; els penjalloques de Darnius; els robacampanes de Sant Hilari; les noies garrelles de La Tallada...
Certament, els llibres ens ofereixen històries passades, llegendes viscudes i anècdotes, que s'alimenten, que es recreen i reprodueixen de boca en boca. Tot i això, tot i que s'hi esmercen esforços perquè aquest valor intangible d'un indret no es perdi, els vents de la modernitat apunten cap a altres fites. Des de finals del segle XX, un corrent de realisme de premsa ocupa les enraonies populars. Es parla menys dels elements fantàstics que configuren el paisatge secular d'un lloc, en favor d'esdeveniments recents i reals que han marcat i marquen la vida dels habitants actuals d'un indret.
Banyoles n'és un cas ben paradigmàtic. No diré que el drac, sant Mer, la carpa Ramona, en Morgat i els seus bous no tinguin un lloc en la memòria dels banyolins; però amb la sèrie d'esdeveniments que han tocat en sort a la vila de l'estany, la vida mateixa ha acabat imposant-se. Per si l'atemptat amb bossa bomba de Terra Lliure contra el quarter de la Guàrdia Civil en el marc de les reivindicacions olímpiques o el robatori i l'aparició per fascicles (pagats trinco-trinco) de l'arqueta del monestir de Banyoles no eren ja prou notoris, dos fets més han acabat de dibuixar la imatge present de la vila de Banyoles: l'assumpte del negre de Banyoles, destapat el 1991; i el naufragi de l'Oca, el desembre de 1998, en les tranquil·les aigües de l'estany (20 morts, 44 ferits). D'aquest naufragi, per exemple, s'ha de comentar el curiós peregrinatge de l'estela que recordava a la pesquera d'en Lero els noms de les víctimes de l'aigua i de la usura: fou retirada fa poc... cap al cementiri!
Repassant l'hemeroteca dels darrers anys, sense ànim de ser exhaustius, certament es pot escriure un anecdotari històric més modern de la majoria de pobles i ciutats de les comarques gironines. Es podria començar per Vilopriu, un terme petit i privilegiat a cavall de tres comarques. En altre temps, només fou conegut pel Menut de Pins, un bandoler a les ordres del rellotger de Creixells, que féu tota mena de crims i que fou executat a l'areny de l'Onyar, a Girona, l'any 1880. Des dels anys 60, les excavacions a la recerca de petroli, que després només fou aigua calenta, i que s'acabà convertint en balneari salvatge i ara en un projecte de balneari hotel, han rememorat l'indret. Molt menys però que el tràfic d'immigrants descobert en un bosc de Valldevià fa escassos anys. Molt menys, és clar que l'onada d'incendis provocats que durant la dècada dels 90 van fer anar de corcoll mossos, bombers i veïns. Per cert el piròman de Vilopriu és un títol encara pendent de titular.
A Darnius, el 9 d'abril de 1968, desaparegué misteriosament el nen francès de tres anys Jean Luc Wauters. Es va pensar en un segrest, en un crim... Tota la província va quedar commocionada. Al final, l'11 de novembre de 1971, foren trobades les seves restes a Capmany. Els forenses foren concloents: en Jean Luc es va perdre i va morir de por. Gairebé trenta anys després (el març de 1997), un camió amb ampolles i immigrants amagats va tenir un terrible accident: 11 morts i 7 malferits. Capmany va tenir el dissortat honor de ser l'indret on es va viure el primer drama d'un camió patera al país.
Vidreres ha tingut durant anys un pol d'atenció en la urbanització Aiguaviva Park: pels aldarulls i la bronca contínua. El 3 de juny de 1993, aquesta rutina va rebentar. La pirotècnia ubicada als afores va explotar, els seus efectes es van sentir a 3 quilòmetres i quatre treballadors van morir de mala manera. Lloret, que darrerament sembla arreplegar totes les desgràcies, té en la memòria una de les grans tragèdies de les darreres dècades. El 7 d'agost 1979 a Lloret, a la Urbanització "Los Pinares", 22 persones moriren calcinades en un incendi.
La història de Sarrià de Ter és la de la Torras Hostench: la primera crisi, la suspensió de pagaments, el tancament de la planta de cel·lulosa i la situació actual, d'autèntica incertesa. Però també el de l'autopista i l'autovia. El fum de la xemeneia de la Torras no només feia pudor (que en feia i molta), també matava: el desembre de 1975, l'espès smog va provocar un terrible accident a l'A-7 (6 morts i diversos ferits); el 21 de març de 1984, a l'A-7 hi hagué 5 morts, 11 ferits i 37 cotxes implicats.
De vegades, els fets són truculents i risibles. Al maig de 1987, a les Gavarres, un ós canadenc i vegetarià se la campava entre boscos fins que fou mort d'una sobredosi de sedants per la policia; com la vaca de Girona, que l'any passat va creuar tot el viaducte del tren des de Sant Narcís a Pedret, on la policia la va exterminar a trets... A Ullastret, l'agost de 1984, es van encarregar unes campanes que no entraven per les finestres. A Roses, l'abril de 1989, es va organitzar una tupinada a l'ajuntament protagonitzada per uns mexicans. A Girona, el 13 de maig de 2000, els esquàters estamparen un plat de nata a la cara de l'alcalde Nadal...
Hi ha sintagmes indestriables a les comarques que representen històries completes: el segrest d'Olot, l'assassinat de Lloret, la corba d'en Senillosa (Saus), el carrer dels Torrats, el pont de Santa Eugènia, el segrest de Castellfollit (1989)... A Girona ciutat, hi ha un sintagma que resumeix tota la ira de la ciutat davant la tossuderia política: el cul d'en Nani. Aital darrera fou mostrat per l'ecologista a les autoritats el dia de la inauguració de la variant de la N-II, el març de 1993. La variant era petita, s'ha de desdoblar, ha provocat múltiples accidents i ha mig tallat la Vall Obaga... Aquell cul era i és una icona contra la prepotència en aquesta ciutat. Potser se n'hauria d'escriure una llegenda.
