Vidal-quadras: d'humils pescadors a nous rics

La vella glòria es resisteix a ser una joguina trencada en el traster belga. Com les ballarines, necessita fer-se notar. I ho ha fet, en la seva condició de candidat al Parlament europeu i amb la immigració.

Només el prisma negatiu mereix el seu interès. Cap proposta que ajudi a reforçar la cohesió social. Per a acabar-ho d'adobar, proposa coses que ja estan en marxa: hi ha un programa per al retorn voluntari d'immigrants al seu país; els delinqüents amb sentència ferma són expulsats; qui no té papers ni perspectiva laboral també. La diferència és que les institucions ho estan fent amb garanties jurídiques, mentre que uns altres voldrien fer-lo com si d'esclaus es tractés. Per alguna cosa serà.

I és que els ancestres imprimeixen caràcter. Com ja he comentat altres cops, els seus avantpassats van crear doctrina en el tràfic i comerç d'esclaus. Fou el gran negoci familiar. D'aquí la fortuna de la nissaga Vidal-Quadras, capdavantera de l'esclavisme a la Catalunya vuitcentista i mentre aquest va durar.

Els Vidal-Quadras: d'humils pescadors a nous rics. Sí, van pastar un gran capital caçant negres a l'Àfrica per vendre'ls com a esclaus, primer a Maracaibo, després a Cuba. Tal va ser l'orgull que els va merèixer la proesa, que van immortalitzar les seves batudes simbolitzant-les en els baix relleus del panteó familiar a Sitges, que ja s'han ocupat d'esborrar. I és que de casta li ve al galgo.

"Fa temps que no parlo amb el meu rebesavi" ha declarat a la COPE. Amb l'avi potser tampoc. És cert. Cap de nosaltres ha de sentir-se responsable del que van fer els nostres avantpassats, Vidal-Quadras inclòs: el trist és que mai ho ha lamentat.

Sempre s'ha distingit pel seu maniqueisme: "Vosaltres assistiu a la reunió. En cap moment parleu. Però, al final, demaneu votació i voteu en contra", alliçonava els seus seguidors en un molt correcte castellà en el confort de la cafeteria Sándor de Barcelona, en les vespres dels enfrontaments per controlar el PP català l'any 1991.

Encara resulta més eloqüent la carta dirigida, allà pels anys noranta, pel polític del pepé a Miquel Roca Junyent, llavors portaveu de CiU en el Congrés dels Diputats. Res més definitori del seu tarannà. Diu així la diatriba escrita per Vidal-Quadras: "Yo utilizo el florete con o sin botón en la punta, dependiendo de la gravedad del lance, y puedo llegar en ocasiones extremas para combatir la mentira, por ejemplo, a tirar la espada. Pero siempre saludo antes de la primera estocada, no ataco hasta que el oponente está preparado, si pierde su arma espero a que la recupere, nunca hiero por la espalda y jamás remato a un herido al que, por el contrario suelo enviar libros y flores durante su convalecencia [...] Si al jefe de filas de CiU en el Congreso le parecen adecuadas estas normas, estaré encantado de cruzar con él mi acero mental y, es más, lo consideraré un privilegio y una generosa deferencia por su parte. Pero si se encuentra más cómodo en el cuadrilátero de tugurio que en el campo de honor, siempre podré encontrar más adecuadas compañías. En el terreno de las ideas también hay lacayos y gañanes con los que beber y jurar en oscuros garitos al amparo de la noche".

El que dic: de casta li ve al galgo.