Un guanyador i un perdedor

Pere Aragonès ha tingut dimitint el moment més digne de la seva carrera política. La seva compareixença solitària va ser per primera vegada en la seva vida pública un acte més gran que petit. El seu discurs escuet, tens, realista en clar contrast amb les absurdes cabòries amb què va comparèixer Puigdemont, li va donar una alçada gairebé física però per descomptat moral que com a president no s’havia guanyat gaire.

Tot i així tampoc podem menysprear el balanç dels seus anys, després de presidents com Artur Mas, Carles Puigdemont i Quim Torra. Va ser una presidència alleugeridora, refrescant, i ens va deixar viure tranquils, sense que per primera vegada en molt de temps el president de la Generalitat fos la principal preocupació dels catalans de bona voluntat. No crec que de la seva obra sigui recordada per cap sublimitat que pel que sigui ara ens hagi passat per alt de consignar però sí que tard o d’hora, un país desfet i calcinat pels histèrics li haurà de tributar algun agraïment per la pau i el seny que va contribuir a estendre sobre la fosca i agitada desolació en què vivíem.

Pere Aragonès és un home sense contingut en un partit tòxic i equivocat, incapaç d’aprofitar les oportunitats, és veritat que poques, que li dóna la Història per demostrar que mereix un destí millor del que ha tingut i de fet té. De tota manera i si el comparem amb altres líders republicans ell ha estat un dels pocs que com a mínim no ens ha fet mal. Ens ha avorrit, ens ha deprimit, ens ha fet pensar en l’exacta mesura de la mediocritat de la política catalana però no ha perjudicat les nostres vides ni la nostra convivència ni la nostra tranquil·litat. Això pot semblar menor, sobretot als que tant mal ens han fet amb la seva inconsistència, imprudència i bogeria, però la meva filla i jo li reconeixem els anys de grisor i vulgaritat que la seva presidència ens ha donat i que ens han permès de dur les nostres vides amb absoluta normalitat.

Tot i la contundència que sempre implica la dimissió d’un president de la Generalitat cal dir que la jornada electoral del passat diumenge va tenir un gran guanyador que va ser Salvador Illa i un gran perdedor que va ser Carles Puigdemont, malgrat que aconseguís pujar de 32 a 35 diputats. La caiguda d’Esquerra és irrellevant i de fet la torna al seu lloc fonamental de tercera força. Era una anormalitat -una deixadesa més de la vella Convergència- que els republicans haguessin empatat amb els dos grans partits i per tant aquests 20 diputats són el que els correspon en la realitat catalana més o menys articulada. La gran derrota va ser la de Carles Puigdemont, que s’ha presentat a tres eleccions al Parlament i no estat capaç de guanyar-ne ni una; i a més a més amb la seva mesquinesa i la seva brutalitat ha arruïnat l’únic gran tresor que li quedava al catalanisme polític que era la majoria absoluta de les forces nacionalistes o independentistes (depenent de la dècada). Aquest últim reducte de superioritat que quedava a la Catalunya sèrbia ha estat personalment i meticulosament destruït per un personatge que només ha tingut en compte els seus deliris i que no ha tingut cap escrúpol per destruir la convivència i la prosperitat.

No ha estat un accident, no ha estat una casualitat. Ha estat una derrota aparatosament treballada, dolorosament treballada, amb un irresponsable que no entén què és Catalunya, ni Espanya, ni Europa, ni té la més remota de què és i com funciona un Estat, i que l’hem elevat a geni de la política mundial perquè feia el mico i s’escapava de la Justícia com si això fos un mèrit i no el retrat de qui no sap que no existeix la democràcia sense Llei i que l’aclamació popular i els plebiscits són el pretext que usen els tirans per sotmetre el seu poble i matar-lo de repressió i d’altres misèries que comencen essent només polítiques i acaben sent també econòmiques.

Que Puigdemont encara tingui la barra de fer la paròdia del que vol continuar en nom de no se sap quina legitimitat; que digui o que insinuï que aquestes eleccions no són vàlides perquè han estat espanyolitzades per Pedro Sánchez; que sigui incapaç no només de no guanyar ni una de les eleccions a què s’ha presentat per ser president sinó d’acceptar el resultat democràtic, dóna una idea de la mena de personatge que ha regit el nostre destí els darrers anys. De la mena de personatge que hem deixat que regís el nostre destí, perquè seria molt cínic i desafortunat parlar en tercera persona d’aquesta desastre. Carles Puigdemont és el nostre monstre. El monstre de la bogeria d’uns i de la desídia dels altres. El monstre de la narcosala dels que no accepten la realitat i el monstre dels que també viuen alienats sense entendre que Catalunya al final sempre és un trist i enfangat camí del mig on cal embrutar-se per fer mitjana amb una certa idea de l’ordre, sempre alterada pel sucre del victimisme pitinflat i d’una lectura de la Història que per dir-ho suau diré que és extravagant.

És exactament així, amb aquesta mitjana aproximada, boteruda i comercial com Salvador Illa ha guanyat les eleccions, ha destruït la majoria independentista i serà el proper president de la Generalitat.

Subscriu-te per seguir llegint