Cartes

a la Universitat

pau garcia roig. girona.

Sóc un estudiant de la Universitat de Girona i escric per manifestar la meva indignació i la d´altres envers els esdeveniments dels últims dos dies. Durant un matí d´estudi, després d´un reposat cafè, la brisa fresca va dur dues siluetes davant el santuari del coneixement. Dues siluetes uniformades temudes i respectades al mateix temps. En un espai on des de sempre hi han reposat amb ordre i germanor les motos tant d´estudiants com de professors, aquell matí es va desfermar l´èxtasi sancionador. Prop de 30 motos van ser sacrificades amb el prim i groguenc paper policial. S´ha trobat un filó!

Mmm, la multa em va fer tanta il·lusió, el tacte fi del paper, el color tan característic visible des de quilòmetres, el traç ferm de l´agent... en fi.

La multa, degudament colocada al manillar, va ser el goig de molts estudiants. Corredisses, crits, plors, precs i laments, va ser tot un espectacle digne de veure.

Agraïts hem d´estar, ja que els diners ens sobren, als estudiants, segur que si l´Ajuntament ens treu periòdicament 60 ?, treurem bones notes a final de curs, menys diversió més llibres. Sempre pensant en el ciutadà. Atentament.

Les maleïdes

obres del TAV

M. àngels gómez Tomàs. Girona.

Fa un any i tres mesos que estem amb les punyeteres obres del TAV, des del primer dia que van rebentar una canonada d´aigua i van inundar els soterranis d´un edifici, fins avui, que estem més de quinze hores amb sorolls que superen de lluny els decibels permesos per llei, l´absoluta demolició d´unes zones verdes plenes d´arbes, entre ells el nostre estimat centenari que van tallar amb tota impunitat i ens han deixat com diu una àvia del barri «la zona zero de Nova York». Una fumarola de sorra que fa impossible sortir al balcó i que tot i tenint-ho tot tancat la pols envaeix els interiors dels pisos, centenars de camions que ocupen els carrers, la manca d´aparcaments, els col·lapses circulatoris que fan que el que abans feies en vuit minuts ara en tardis vint-i-sis, els incompliments d´horaris, treballant de nits i festius, tremolors que sacsegen els edificis i que ningú ens dóna explicació, fisures i esquerdes que comencen a destruir el nostre barri... Però clar, tot això ja ho han patit les poblacions per on ha passat Adif. Però el que no em pensava és que a Girona, el nostre ajuntament, no tan sols els donés suport en tot, sinó que donaria l´esquena al ciutadà, no personant-se com a defensor d´aquest sinó atacant-lo, mentint-lo, negant l´evidència. Sra. Pagans i companyia, potser fa tants anys que regeixen l´Ajuntament que s´han oblidat que treballen per als ciutadans i el bé de la ciutat i cregui´m que el pitjor no ha arribat. Volen viure amb la responsabilitat dels danys ocasionats a milers de veïns?

Peritatge mèdic professional

i imparcial

Joan Muntaner Mulet. Girona.

Per fi! Sembla un acte de reflexió espontani, això que el Col·legi de Metges actuï, per fi de bé, mirant pels interessos dels pacients presumptament perjudicats, en lloc de se­guir la política corporativista que tan desacredita aquest col·lectiu de professionals; si és cert el que he llegit avui, dia 21 de novembre, al Diari de Girona sobre aquest debat del Col·legi envers la credibilitat dels pèrits de medicina en les seves actuacions en assumptes judicials, espero que això no s´acabi en una senzilla reunió més, aquest malentès corporativisme ha de desaparèixer d´una vegada.

Fa temps un prestigiós advocat de Girona, que malauradament ens ha deixat, em va dir: «A Catalunya no busquis cap metge per anar contra un altre metge, mai el trobaràs». Explicat això a un doctor especialista de Barcelona, que ara assisteix a aquestes jornades, em va desmentir dient que el que li deia era absolutament fals. Però personalment he comprovat que és cert, fins i tot quan aparentment alguns accepten, o ho fan veure, perquè després de treure´t 300 o 500 euros, resulta que l´informe o és desfavorable o senzillament ni el fan.

A aquest doctor i altres assistents a les jornades els demanaria solidaritat amb la resta de la societat, aquesta no té per què pagar els errors derivats de la seva professió, per alguna cosa els metges tenen l´assegurança, i com a humans que són cometen errors com tothom. El pacient no s´ha de veure com una font de riquesa, sinó com un ésser humà que, a vegades, després de patir una enfermetat, per una sèrie de circumstàncies, acaba amb la seva qualitat de vida destruïda o pitjor. Reparar el dany causat per negligència o fet circumstancial involuntari ha d´ésser assumit com un deure ­ineludible de la professió pel bé de tots, metges i pacients.

Sr. Carles Arbó, crec que va equivocat

josep m. roura coll. girona.

Sr. Arbó, a l´article del dia 24 crec que aneu equivocat. Sóc un petit empresari, petit en volum i petit econòmicament, però molt content de poder crear llocs de treball i de crear riquesa, encara que sigui poca. El col·lectiu del funcionariat té una mala fama que en el temps era merescuda. Realment està canviant per a bé, però encara falta molt perquè es treguin la mala fama de sobre.

El tracte funcionari-ciutadà és avui pràcticament bo, cosa que abans no era, i no hem de recular al temps del «vuelva usted mañana», una cosa és certa, que encara tenim molts funcionaris que han de fer la feina de molts companys (companys no és la paraula adequada) que es dediquen a fer el menys treball possible.

No entro a discutir les diferències de prebendes que té un funcionari i un treballador de l´empresa privada, com tampoc no ho faré amb las diferències entre els treballadors d´una empresa privada a Catalunya o a altres autonomies, però el que sí és cert i això ho trobo trist és que una part molt important del nostre jovent només aspira a entrar al funcionariat perquè si hi entren no els pot treure ningú i com diuen molts aspirants és una feina de tranquil·litat i ocupar un lloc de treball, que no és el mateix que treballar. Això a l´empresa privada no és aixi. Aquí s´ha de treballar i el que val tira endavant i el que no el despatxen.

En tots els col·lectius hi ha gent collonuda i també mantes, i al col·lectiu de funcionaris passa el mateix.

El que potser em preocupa és l´augment exponencial que hi ha de funcionaris. Una cosa que no entenc és que fa uns anys, i amb una població determinada, teníem una quantitat de funcionaris i ara que si bé la població ha augmentat el nombre de funcionaris s´ha multiplicat tot i que abans la seva gestió era manual i ara és automatitzada.

El parc de

les Pedreres

Marc Carreras Pujol. girona.

Estic totalment d´acord amb la carta al director publicada en el Diari de Girona del dia 23 de novembre d´enguany, referent al parc de les Pedreres. Sí, és veritat que es tracta d´un espai perfecte per anar a passejar i gaudir d´unes excepcionals vistes de la ciutat, com també que des de fa anys es troba en un lamentable estat d´abandonament, brutícia i alt risc d´incendi, cosa que comporta el seu aïllament social enfront de la ciutat, tant propera. L´Ajuntament té els mitjans necessaris per resoldre aquesta situació. D´una banda, perquè el Pla General d´Ordenació l´obliga a fer la restauració d´aquesta àrea per convertir-la en un gran parc al servei de tots els ciutadans, mitjançant un Pla Especial, i per tres grans justificacions: ecològica, «com a gran peça verda de la ciutat, filtre vers l´àrea PEIN, corredor i connector entre les peces verdes de la ciutat»; paisatgística, «com a porta de les Gavarres, peça essencial per definir la silueta de la ciutat i espai lliure públic» i com a parc públic, garantint «el control de l´activitat humana, la restauració de les antigues àrees d´extracció de pedra, l´ordenació de la xarxa de camins, la protecció dels reductes, forts i polvorins, la regulació de les edificacions il·legals existents i la vegetació forestal».

D´altra banda, perquè el Pla de Mandat del Govern Municipal recull expressament el compromís polític de tirar-lo endavant. I, finalment, perquè el nou Pla Zapatero per a l´any 2010, preveu la possibilitat de finançar la redacció d´aquests tipus de projectes a càrrec de l´Estat.

Així doncs, sembla lògic esperar que l´Ajuntament de Girona sol·liciti l´ajuda econòmica d´aquest Fons, donat l´interès general del parc de les Pedreres i la seva contribució a la sostenibilitat ambiental del municipi.

Caça de senglars

Lídia Angelats Jordà. ripoll.

Una immoralitat avui dia. Una gran falta de respecte als pobres animals. Només tenen el bosc, la seva pell, i l´alè de vida que Déu o la Natura els ha donat. És veritat aquella vella màxima: «Si vols la pau ­prepara´t per la guerra». Ells, pobrets, no poden fer-ho i cauen com mosques.

L´altre dia, en una carretera de muntanya, i ben entrada la vesprada, ens en vam trobar dos que baixaven cap a la riera -a beure aigua?-. Eren joves i molt macos. Es van espantar i escapar muntanya amunt. Van fugir de nosaltres, que els miràvem amb bons ulls. Tenen horror a l´home. És una vergonya per a l´home i que ens allunya per sempre de la pau.