a ra ja deu fer un parell d'anys que en aquest mateix diari, en Joaquim Bohigas ens recordava l'origen gironí d'en Damià Roure, monjo de Montserrat. En aquella ocasió es tractava d'explicar com l'actual director de la Biblioteca de Montserrat acabava de publicar La Biblioteca de Montserrat. Un espai de cultura al llarg dels segles, (Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2007), amb fotografies de Dani Marín i Pep Parer. Un llibre magnífic que ens proposa un recorregut pels fons riquíssims de la Biblioteca amb col·leccions de manuscrits i llibres antics molt notables, que només de veure'ls causen admiració i un cert tremolor emocional. Però també amb seccions especials, gravats, publicacions periòdiques i un catàleg informatitzat que en el moment de culminar va esdevenir la causa del llibre que comentem.

En realitat podem ben bé dir que l'especialització de Damià Roure en temes bíblics i algunes de les col·leccions de manuscrits i de papirs de la biblioteca, aportats en el primer terç del segle XX pel pare Bonaventura Ubach, deuen ser a l'origen d'un nou llibre editat recentment a cura de Damià Roure. Es tracta del Dietari d'un viatge per les regions de l'Iraq (1922-1923), (Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2009). Un llibre profusament il·lustrat i carregat d'episodis singulars de la vida del pare Ubach, un monjo savi, professor del col·legi benedictí de Sant Anselm a Roma, dedicat a les llengües del Pròxim Orient, al ritus siríac, a les antiguitats bíbliques, als textos antics, a l'arqueologia. Viatger a Palestina, Egipte, terres del Tigris i l'Eufrates, Babilònia i Mesopotàmia. Els múltiples testimonis del pare Ubach sobre aquests territoris troben en aquest Dietari la simplicitat de l'observació puntual i directa, alhora que ens posen en contacte amb el descobriment d'un món plural, de cultures antigues, de religions diverses, d'una organització social tribal i complexa.

En el descobriment d'aquest món, el pare Ubach hi va trobar un terreny abonat per un esperit aventurer, com quan, entre lectura i lectura, es va aventurar a muntar una euga de pura sang amb un cert risc i molta sort. L'aprofundiment de les llengües, la voluntat d'interpretar els textos bíblics, l'estudi dels ritus i la seva pràctica no el feren mai abandonar un cert esperit comerciant, sempre pensant en les seccions biíbliques del museu de Montserrat, a les quals dotà d'una aportació molt remarcable mercadejada en diversos punts i transportada amb èxit i picardia cap a Montserrat. Una dotació que aconseguí el consentiment i el finançament del pare abat Marcet, que li encomanà aquesta tasca. De lectura fàcil i engrescadora, aquest Dietari ens desvetlla l'interès pels viatges anteriors del pare Ubach i per la seva estada ?posterior i més llarga a terres del Pròxim Orient.

El pare Damià Roure, batejat Joan, l'any 1946, quan va néixer a Girona en una família de botiguers de teixits de la zona del jardí de la Infància i al començament del carrer del Carme, va cursar el batxillerat a l'Institut de Girona, va fer una breu estada al Seminari de Girona i molt aviat es va incorporar a la comunitat montserratina. Ara, el pare Damià ja és més de Montserrat i del món que de Girona. Ha fet estades a Alemanya, Terra Santa, Itàlia i, com hem dit, s'ocupa de la biblioteca del monestir.

Però els anys d'infantesa i d'adolescència deixen sempre una marca i acrediten unes arrels que el pare Damià ha mantingut i recordat sempre, tot i que ara, per circumstàncies de la vida, ja té més família a Montserrat que a Girona. Hi queden, això sí, un grapat d'amics que recorden l'època d'un Joan Roure, cap de la patrulla dels Galls de l'Agrupament escolta Sant Narcís que tenia el seu cau a Casa Carles, als baixos de l'actual seu del Bisbat de Girona, i on els joves que hi anàvem fèiem l'aprenentatge del país, de la natura, de la llengua, de la identitat i assajàvem l'esperit de la solidaritat i la convivència, i l'organització. On ens formàvem en el servei a la comunitat i on apreníem les idees més elementals que ens acompanyarien després en les nostres vides.

L'aparició del Dietari del pare Ubach m'ha portat a refer el fil gironí del pare Damià Roure per tal d'acreditar que la vida i els anys ens fan, a vegades, relativitzar els orígens, quan ja fa més temps que som fora de la ciutat que ens va veure néixer del que hi vam viure. Però les arrels ens mantenen atrapats en uns orígens d'empremta profunda, encara que vistos en perspectiva puguin ser ara considerats de curta durada, si bé de llarga volada. És el mateix que podrien dir els altres monjos gironins, des d'en Daniel Codina, en Jordi Castanyer, en Carles Gri i el mateix pare abat Josep M. Soler, i alguns més que ara no recordo.