Si ens hi fixem, cada cop es parla més d'"espai públic". Arquitectes, urbanistes, sociòlegs, polítics... Però no és tan fàcil trobar definicions clares del que cal entendre per un concepte com aquest, que, d'altra banda, tampoc fa tant que ha assumit aquest paper central en els discursos a propòsit de la ciutat. D'entrada, "espai públic" podria ser un instrument conceptual que permetés agrupar els diferents exteriors urbans: carrer, plaça, vestíbul, andana, platja, parc, moll, autobús..., entorns oberts i accessibles en els quals els presents miren i es donen a mirar els uns als altres, en els quals veiem desplegar-se tota mena de trobades i topades, lluites i desercions, retrobaments i pèrdues..., tot un immens ordit d'acords automàtics entre desconeguts o coneguts de vista que ens ofereixen l'espectacle d'una societat interminable. Aquest espai només existeix com a resultat dels transcursos que no deixen de travessar-lo i agitar-lo i que, fent-ho, el doten de valor tant pràctic com simbòlic.

Ara bé, per l'urbanisme i l'arquitectura promocionats oficialment "espai públic" vol dir una altra cosa: un buit entre construccions que cal omplir de forma adequada als objectius de promotors i autoritats, que solen ser els mateixos, per cert. En aquest cas "espai públic" és un territori sobre el qual intervenir i al qual intervenir, un àmbit que cal organitzar amb vista que quedi garantida la bona fluïdesa entre punts, els usos adequats, els significats desitjables; un espai sempre endreçat i ben pentinat que haurà de servir perquè les iniciatives immobiliàries o els edificis oficials que aquest espai públic envolti vegin garantida la seguretat i la previsibilitat. No en va la noció d'espai públic es va posar de moda entre els planificadors sobretot a partir de les grans iniciatives de reconversió de centres urbans, com una forma de fer-los desitjables per a l'especulació, el turisme i les demandes institucionals en matèria de legitimitat. En aquest cas parlar d'"espai" sempre acaba resultant un eufemisme: en realitat es vol dir sempre "sòl".

Acompanyant aquesta idea d'espai públic entès com a complement o guarnició per als grans pastissos urbanístics, hem vist prodigar un discurs també centrat en aquest mateix concepte. En aquest cas, l'"espai públic" passa a concebre com la realització d'un valor ideològic, lloc on es materialitzen diverses categories abstractes com democràcia, ciutadania, convivència, civisme, consens i altres supersticions polítiques contemporànies, prosceni pel qual es desitjaria veure pul·lular una ordenada massa d'éssers lliures i iguals, guapos i feliços, éssers immaculats que utilitzen aquest espai per anar i venir de treballar o de consumir i que, en les seves estones lliures, passegen despreocupats per un paradís d'amabilitat i cortesia, com si fossin figurants d'un colossal espot publicitari. Per descomptat que en aquest territori qualsevol presència indesitjable és ràpidament exorcitzada i correspon maltractar, expulsar o castigar qualsevol ésser humà que no sigui capaç de mostrar-se a l'alçada del que es presenta com "espais públics de qualitat", una forma elegant de designar el que a la pràctica són colossals màquines d'excloure.

Aquestes i altres reflexions les podrem desenvolupar i debatre el dia 10 de juny a les 19 h al pati de la Diputació de Girona, en el marc de Girona Intercultural 2010.