Els horaris comercials no són una decisió tècnica, ni un tema que es pugui deixar en mans d'especialistes. Són una decisió política perquè conformen un model de societat, de conciliació familiar, de serveis, de qualitat laboral o, fins i tot, urbanística. A hores d'ara encara no hem superat l'ensurt que ens va provocar Rodríguez Zapatero quan va deixar anar que calia harmonitzar els horaris comercials i els festius en l'àmbit del comerç interior, al·legant la sacrosanta unitat de mercat. No sabem si responia a un rampell més de l'inquilí major del complex de La Moncloa, un déjà vu al que ja estem habituats -fa seu allò que el darrer li explica, una idea que ell ven i eleva a categoria, i després queda en no res-, o bé si estem davant d'una nova ramificació d'aquesta neurosi centralista que es diu unitat de mercat, malaltia exhibida sense complexos per Rajoy i tota la caterva neoliberal, molt neo i poc liberal que diria aquell.

A tots els que ens creiem i defensem el model comercial, un calfred ens va recórrer de dalt a baix de l'espinada. Ara només faltaria que Madrid volgués apostar per la liberalització total, obrir el comerç a qualsevol lloc les 24 hores, 365 dies l'any! Com deia un exalt dirigent socialista: a cada polígon un Ikea, un Decathlon o un Carrefour! I obert a tothora. Alça Manela!

Més o menys com el conte de la lletera: com més grans superfícies, més llocs de treball, preus més competitius, és a dir més baixos, i per tant, menys inflació! Els que van a sou de les grans distribuïdores ho defensen dia sí i dia també a les seves columnes i tertúlies de la premsa. La realitat, malgrat tot, és una altra: per cada lloc de treball de les grans superfícies, el comerç tradicional en trama urbana consolidada en genera 2,5. Els famosos preus competitius no admeten una comparativa, ho són en alguns productes però no en la seva globalitat. I, per tant, relacionar de manera inversament proporcional la implantació de grans superfícies a la inflació, és una barbaritat. A més, cal considerar l'estructura i les característiques del sector; a Catalunya hi ha 100.000 establiments comercials, que conformen 80.000 empreses, que ocupen a 400.000 persones. D'aquestes empreses només el 8% tenen més de 3 establiments i el 3% més de 12, per la qual cosa estem parlant, en el seu gruix, de microempreses, a les quals una flexibilització dels horaris comercials suposaria una mortaldat amb afectació directe a l'ocupació i al PIB nacional, que com sabem està en mans de la microempresa, que és qui vertebra el país.

Esquerra ha estat capaç, des del Govern, d'aturar el cop de la Directiva Europea de serveis, la coneguda com directiva Bolkestein, una Directiva que té com a objectiu liberalitzar les traves que les administracions o estructures gremials o professionals posen a l'activitat econòmica. De la potència d'aquesta Directiva en podem tenir una mostra en el fet d'obrar gairebé un miracle: la desaparició de la quota obligatòria a les cambres de comerç. Aquesta semblava ser la gran oportunitat per a les grans superfícies, però no. El departament que dirigia Josep Huguet i l'impuls d'Esquerra, malgrat el desconvenciment dels socis de Govern (ara ja ho podem dir), va aconseguir tirar endavant les seves tesis. No només es va aturar la interpretació més nociva que podia haver-hi de la Directiva, si no que a més es va blindar el model català de proximitat, ubicat preferentment dins la trama urbana amb el vist i plau de Brussel·les. La reacció de CiU va ser contrària a la transposició, fent demagògia i assegurant que s'havia fet curt.

Per això ja va sobtar que Artur Mas anunciés una nova llei de comerç, i encara va preocupar més que no expliqués en què i en quina direcció pensava reformar l'actual legislació. Ara el nou conseller del ram, Francesc Xavier Mena, diu que caldrà revisar horaris i festius. Caram! Feliç coincidència amb el president espanyol! Però ha insinuat una cosa encara més inquietant: que això ho han de dilucidar els especialistes. Malament! Quan sento la paraula "especialista" o el que és el mateix, decisions tècniques, tremolo. Hi ha alguna cosa més política que un model comercial? CiU tenia un molt bon guió d'oposició a l'anterior Govern de Catalunya. La dinàmica d'oposició la va executar de manera impecable, cert. Però té un guió sobre què ha de fer el Govern? Aquest nou tripartit (Convergència, Unió i els independents) tenen un guió conjunt? De moment, francament, no ho sembla. En política comercial manarà el programa de Convergència? El d'Unió de Madrid? O quedarà a l'arbitri del Conseller d'Empresa i Ocupació i els seus especialistes, que no té a veure amb tot el que havien dit fins ara? Sigui com sigui, abans de plantejar-se la flexibilització, subratllant que hi estem en total desacord, caldria dotar d'eines al sector per tal que la microempresa agafi la dimensió, l'estructura i la capacitat necessàries per a ser prou competitives. Com que no sembla que hi hagi un discurs únic, o com a mínim coordinat, el sector del comerç i els botiguers estan nerviosos. La incertesa legislativa en temps de crisi no és bona i menys per aquells que han de capejar una crisi tan forta com ho són els comerciants.

No cal que es compliquin, ens compliquin, la vida en aquest àmbit: no toquin res. I si es vol fer alguna millora o simplificació, tot preservant el model català, facin memòria i recordin que ja vàrem oferir des d'Esquerra la nostra col·laboració. Si en aquest punt s'opta pel PP o del PSC, en detriment d'Esquerra, anirem pel camí de pedregar i podria passar que els botiguers i les seves famílies comencessin a patir i a entendre què volia dir allò del Govern dels millors.