Cartes

 01:29  

Professions que
han perdut prestigi
ÀNGELA FERRER I MATÓ. Girona.
N´hi ha diverses, però crec que algunes destaquen de manera òbvia: els polítics, per la nefasta manera de governar primant el partit al benestar del poble, per estimar la cadira i els sous (quantiosos) més que procurar que rutlli la nació.
Els mestres, que fan el que poden però a causa de la crisi i a l´augment d´alumnat es veuen desbordats en el seu treball i han perdut l´autoritat, també pel tractament massa benèvol vers els alumnes i tot amanit amb la condescendència paterna, que sol culpabilitzar més el mestre que l´alumne quan quelcom no rutlla. Han perdut aquella aurèola que no fa tant envoltava la figura de l´ensenyant.
Els jutges, ajudats per manca de temps i lleis que protegeixin el ric abans que el pobre. Va primer a presó qui no té res que el que ha fet tot tipus d´estafa o ha estat corrupte. Tots coneixem casos flagrants, no cal dir noms. Molts lladregots surten al carrer sense ni càrrecs després de robar o delinquir reiteradament. Se´ls amunteguen els casos, alguns delictes prescriuen els tribunals: el Constitucional, el Suprem... no passen el seu millor moment i si abans la figura del jutge era molt respectada i les seves sentències gairebé sempre aplaudides ara estan a la corda fluixa...
Podria seguir però val la pena reflexionar i amb aquests exemples ja n´hi ha prou per meditar profundament aquesta situació tan anòmala que ha fet que persones que eren el súmmum dintre la societat ara estiguin en caiguda lliure. Cal posar-hi remei aviat ja que si hem de posar en qüestió aquestes professions tan respectables tot indica una malaltia greu de la nostra societat. I al metge no sé si hi podrem anar perquè amb les tisorades no en trobarem cap que hi posi remei, no tindrà temps ni mitjans!

Dóna sang, dóna medul·la, dóna vida
Jordi Vidal Bernades. Palafrugell.
Vaig llegir una carta diumenge passat que em va recordar com n´és d´important ser donant de moll d´os. Jo vaig necessitar ara ja fa 28 anys la medul·la de la meva germana Rosa i sé que si no hagués estat per ella ni tan sols podria escriure aquestes línies. La carta parlava que el xicot d´una noia tenia càncer, i la seva única salvació era trobar un donant de moll d´ós compatible, sinó el noi moriria.
La vida m´ha ensenyat que existeixen els miracles però parlant de probabilitats i amb la ciència pel mig veig a vegades molt complicat creure-hi. La noia en concret explicava que realment va valer la pena i per això a mi també, com a ella, m´agradaria des d´aquest petit espai cridar-vos, suplicar-vos i demanar-vos a tots vosaltres que podem seguir cada dia salvant les vides de molta gent. Així, si us ve de gust i teniu una mica de temps o teniu les ganes i la possibilitat remota de salvar la vida d´algú, us convido que us aproximeu a un banc de sang o a qualsevol hospital a donar i a fer el primer pas perquè us facin les proves de donants de moll d´os. Potser així podreu salvar la vida d´alguna persona, o potser la de més d´una. Us imagineu la satisfacció personal que rebríeu a can­vi si vosaltres fóssiu l´escollit per salvar la vida d´un nen, una ne­na, un home, una dona, qualsevol persona? Segurament per dins us sentireu per uns moments com uns herois. I en realitat ho sou, li haureu salvat la vida, sense que a vosaltres us perjudiqui en absolut la salut. Sé per experiència que és complicat trobar un donant en el cas de la medul·la, i més complicat si és fora de l´àmbit familiar. Sé que és molt complicat de demanar, per tot això estic escrivint aquestes quatre línies, ja sé que al final tu no decideixes a qui salvar, tan sols decideixes fer-ho i ja està. Únicament tu pots salvar una vida. Potser, algun dia, ens salvem a nosaltres mateixos.
Dóna sang, dóna medul·la, dó­na vida. Moltes gràcies.

La selecció de
personal de Calonge va ser transparent
Jordi soler i casals. alcalde de calonge.
Responent la carta de la Sra. Elena Montiel publicada el 22 de juny en què posa en qüestió un procés de selecció de personal que va tenir lloc a l´Ajuntament de Calonge, he de dir que la prova de selecció de personal en la qual va participar es va realitzar seguint les bases establertes, de manera transparent i objectiva. En aquest sentit, el tribunal estava format tant per personal de l´Ajuntament de Calonge com per tècnics externs a aquesta institució, i no hi havia cap representant polític, només personal tèc­nic. Les proves selectives es van realitzar tal com estava establert, en dues parts i, també tal com establien les bases, calia aprovar-les per, després, fer la valoració de mèrits de cadascun dels aspirants que superessin les proves. En el seu cas, la Sra. Montiel va suspendre totes dues proves. Així, les proves de selecció es van fer de forma transparent i objec­tiva, i és amb aquests criteri d´ob­jectivitat i de valoració tècnica que el tribunal va establir la seva puntuació.
D´altra banda, entenem que si la Sra. Montiel creu que la valoració del tribunal va ser injusta té al seu abast els canals necessaris per demanar una revisió d´examen, però de cap manera podem acceptar que es llancin acusacions tan greus i sense fonament contra aquesta institució.

El Jurat
Martín martínez martínez. barcelona.
És diu que el jutge pot valorar millor les proves que el jurat. Al davant de proves poc consistents, difícilment el jutge dictarà una resolució condemnatòria. Es diu que el jutge aplicarà amb més encert la figura del «trastorn mental transitori».
Amb un jutge, el «trastorn» esmentat deixaria menys assassins en llibertat. Es diu que 4 ulls hi veuen menys que un. Doncs, s´ha comprovat que les decisions preses per un grup gran, una assemblea, un claustre, un ple, o mitjançant una votació popular, estan menys fonamentades, ja que el gran grup és més influenciable i la seva valoració menys exhaustiva.(...) Dit això, crec que val la pena reflexionar,primer, sobre les decisions que no s´haurien de prendre en gran grup, o mitjançant una votació popular. Segon, sobre els errors comesos per aquesta institució per fer una mala valoració de les proves. Recordeu el cas de Dolores Vázquez, condemnada a 15 anys per l´assassinat d´una jove a Málaga? Tercer, s´hauria de reflexionar també sobre quan a una persona no se l´ha de considerar responsable dels seus actes. Em vénen a la ment dos casos: El cas del gendre dels joiers Tous i el cas de Mikel Otegi, que va matar dos policies bascos.

Indignat no és igual a no digne
narcís vilar castañé. salt.
Només escric per intentar corregir un error etimològic que es va cometre a la carta al director titulada: «Indignat=no digne» del dimarts 21 de juny. Tal com molt bé ens indica en les llengües romàniques (derivades del llatí) el prefix «in» comporta negació, però crec que s´utiltza incorrectament el terme de la dignitat. Indignat en cap cas significa no digne (roí segons el diccionari), el terme que s´hauria d´utilitzar al meu entendre és indig­ne, o sigui, qui no és digne, aquell que no es comporta amb dignitat. L´indignat seria qui no té dignitat, aquell a qui li han pres la dignitat.
No vull valorar la legítima opinió de la senyora Àngela Ferrer, però si hem de ser acurats amb el significat de les paraules no podem confondre el que està indignat amb qui és indigne

Enllaços recomanats: Premis cinema