Diumenge, a l´acròpolis

 
Diumenge, a l´acròpolis
Diumenge, a l´acròpolis  

GABRIEL JANER MANILA He viatjat de Venècia a Atenes. A l'ombra de l'Acròpolis, he repensat el sentit que la paraula democràcia, després de tants de segles, pot tenir encara avui al nostre petit món, sovint miserable i curt de mànigues. No tinc cap dubte sobre l'oportunitat del lloc. Sota l'aire que ara respir, els ciutadans d'Atenes, fa dos mil cinc-cents anys, es plantejaren la possibilitat d'arrancar el destí de les mans dels déus i confiaren que els homes serien capaços de decidir per ells mateixos allò que convenia a la ciutat de què formaven part. A l'empar d'aquest aire, es varen experimentar per primera vegada les idees de ciutadania, d'igualtat, de responsabilitat col·lectiva, de justícia. I ens digueren allò que els pobles poden arribar a ésser.
Pot resultar evident que la reflexió derivi cap a les deficiències de la nostra democràcia desencantada, sobre la corrupció, sobre la crisi del sistema de representació i l'alternança d'esperances i decepcions que marca la vida electoral, sobre les dificultats que en sorgeixen, sobre la confiscació del poder per la classe política. Probablement no hi ha cap sistema de govern que no segregui els seus propis verins. No sé estar de preguntar-me sobre la qualitat del nostre exercici democràtic, tan allunyat dels nobles principis que imaginaren els grecs a fi de regular el regiment de la cosa pública.
La pregunta seria, encara que sembli impertinent: Hi ha hagut mai un bri de democràcia al nostre petit regne? Ens hem educat per a l'exercici democràtic? Hem après a conviure? No ho sé.Potser, som només una olla de caragols que una madona espavilada ha sabut enganyar abans de coure'ls. I Atenea, la gran deessa que Phídias esculpí en or i marbre per a que fos venerada al Partenon, i que representava la saviesa, l'habilitat i el coratge, és a casa nostra una deessa anèmica.
És diumenge horabaixa, a l'Acròpolis. Un grup de joves vinguts de molts diversos llocs del món es manifesta. Estan indignats, més que indignats, i reivindiquen l'exercici lliure i honest de la democràcia, sense sectarisme, sense el poder partidista que embulla la troca àvid de cadires. Porten una pancarta. Criden contra els banquers i contra la gestió que fan dels diners que són de tothom. Han estès un paper en terra per a que hi escrigui la gent de pas. És un paper blanc. Alguns textos s'assemblen als eslògans parisencs del maig de 1968: "Els nostres somnis no caben en les vostres urnes". "Volem veure Àngela Merkel en pèl". "Pens, llavors faig nosa". Hi ha qui ha fet un dibuix que representa una vella sentència: "El peix gros es menja el petit". I ha dibuixat un peix enorme, la boca oberta, a punt d'empassar-se un esbart de peixos diminuts. Però més avall, ha tornat a dibuixar aquells peixos petits encarats al peix gros, disposats a aniquilar-lo.
És diumenge horabaixa a l'Acròpolis. Aquells joves estan indignats. No gaire lluny, la policia vigila, intranquil·la.

L'últim El més llegit
Enllaços recomanats: Premis cinema