La Generalitat va apostar, sota mandat dels governs de Jordi Pujol, per una sanitat de proximitat. L'expresident detallava cada cop que en tenia ocasió la llista d'hospitals construïts de manera que no hi hagués cap municipi mínimament estimable que no tingués un hospital a mitja hora de bona carretera. El conseller actual d'un govern novament convergent, Boi Ruiz, va assegurar a l'inici del seu mandat que l'aposta per la sanitat de proximitat es manté, una idea que feia compatible amb el fet que la racionalització de despeses obligaria els pacients a desplaçar-se una mica més. Ruiz es va estrenar anunciant retallades amb gran vehemència, però a hores d'ara encara no hi ha sobre la taula un pla complet i coherent de com queda la prestació de serveis al país; no hi ha encara ara, quan el president Artur Mas ja fa balanços de sis mesos, un mapa de què hi haurà on i a partir de quan. Les retallades van caient amb implacable regularitat, però sense que sigui possible veure si formen part d'un tot comprensible i plausible. En aquests moments, arreu del país van caient com fruita madura els serveis d'atenció mèdica als ambulatoris durant les nits i els caps de setmana. Convé no caure en la visió pueril que qualsevol cosa que existeix és necessària; convé entendre que certes prestacions es van crear en moments en què no es filava prim i que, possiblement, mai no van ser realment necessàries. En aquest sentit, és indiscutible que té sentit plantejar-se si un veí d'un poble situat a sis quilòmetres d'un hospital necessita un metge esperant-lo a l'ambulatori del poble, des d'on si el problema té una entitat mínima l'enviaran amb seguretat a l'hospital. A la sanitat hi ha molta despesa inútil, però cal saber triar quina és. No tenir una visió completa de quins són els plans del conseller impossibilita saber si les tries es fan encertadament o si es retalla allò que es posa a l'abast de la tisora, sense més consideracions.
