Sobre una cala rocosa i amagada, planava una casa de formes atrevides i jardí exuberant. L'havia dissenyada un arquitecte de renom, tan exclusiu que les rajoles de la piscina flotant van venir (i encara hi ha testimonis disposats a certificar-ho) amb avió des d'algun racó de món forçosament exòtic. Potser per això, la casa va merèixer l'atenció de les revistes d'arquitectura, d'interiors, d'exteriors, de jardineria i del cor (em sembla que també de cuina, tot i que no sé per què). Va sortir en un anunci d'una beguda embafadora i en una pel·lícula de gàngsters penedits. S'hi organitzaven -diuen- festes sonades i sopars que aplegaven persones el dit de les quals movia fils invisibles. Potser també per això, els amos de la casa es van apropiar d'un tram del camí de ronda i et feien anar a voltar carretera amunt o jugar-te la vida tot arrapant-te a les arrels dels pins.
De petits, ens arribàvem sovint a la casa i, arriscant el nostre cos i ànima, grimpàvem pels penya-segats per sotjar les delícies i secrets que, ben segur, ocultava. Tot just entrevèiem un tros de blau o de verd, un moviment fugisser entre la frondositat dels xiprers, quan se'ns apropava un senyor amb camisa blanca i pell bruna que semblava extret de les aventures d'en Tintín. "Fuera! Llamar policía", repetia amb grans escarafalls mentre nosaltres ja lliscàvem per la roca com sargantanes afamades.
Anys més tard, la casa de formes atrevides i jardí exuberant va aparèixer als diaris i a la tele perquè un polític molt important que s'havia canviat de camisa hi passaria l'estiu convidat. Aleshores ja érem adolescents i ens trobàvem a la cala per fer tot allò que reclamaven les hormones i prohibien els adults. Un dissabte, quan els entrepans, les cerveses i el radiocasset prometien la felicitat i provàvem d'impressionar les noies saltant des de llocs impossibles, la policia es va presentar a la cala avisada pels amos de la casa. Xops, sense temps per vestir-nos, carregant-ho tot a corre-cuita, ens van fer marxar a crits, amb l'excusa de la seguretat del polític que s'havia canviat de camisa. Mentre desfilàvem com xais humiliats, reprimíem insults i llàgrimes (tot un primer pas cap a l'adultesa).
Avui he tornat a passar per la cala. El camí de ronda ha recuperat el seu tram robat. La casa s'exhibeix amb la mateixa arrogància sobre el mar. Tot m'ha semblat, però, més reduït, més dòcil. M'he assegut en un racó assolellat a fullejar el diari: la policia, això sí, continua defensant els interessos dels de sempre.
