Si Boi Ruiz pogués ser exhibit com a juguesca a les recurrents cases d'apostes angleses (sempre s'esmenten les britàniques per molt que n'hi hagi a tot arreu) crec que el seu futur polític cotitzaria al nivell del Fenerbahce turc com a finalista de la copa d'Europa. El conseller Mena potser cotitza una mica més a l'alça per arribar a la final... més o menys com l'Apoel de Nicòsia. És un secret a veus entre la classe política catalana que aquests dos consellers han fet la vida força més complicada al president Artur Mas, amb la qual cosa no seria d'estranyar que la primera crisi de govern s'emportés al cau de l'oblit a dos dels "millors" per intentar posar-ne dos "encara millors". El president estava equivocat. Catalunya no necessita el govern dels millors, sinó que aquests temps de gana i desgana requerien el govern dels "encara millors".
Amb independència de si la primera crisi de govern retorna o no els dos consellers a les seves coses, la formació del primer govern Mas ve a demostrar una realitat dolorosa. Dolorosa per a tots aquells que sempre hem defensat que la política ha de ser una etapa molt limitada de la vida i que mai s'ha de convertir en ofici. Els anys de democràcia demostren la poca eficàcia d'aquests experiments. Em vénen alguns noms al cap força recents (sense haver de recórrer a desenganys del calibre de Baltasar Garzón). Birulés, Sinde, Molina, Soria... Tots, o quasi tots, els que no tenen al darrere una mínima carrera política s'acaben estavellant. Però això que en un principi podria semblar un elogi per la classe política, no ho és. De cap manera!
En realitat demostra que tenim un sistema polític molt mediocre en el qual triomfen les argúcies i tracamanyes i en el qual no tenen lloc els professionals d'èxit perquè a la primera de canvi són esclafats pels polítics professionals i pel pervers entramat sistema tecnòcrata que sofreix aquest país. També es pot arribar a la conclusió que la política funciona amb uns codis diametralment oposats a la vida real. I això és el més greu de tot plegat perquè demostra que la política ha deixat de servir a la vida per servir-se a ella mateixa i als seus beneficiaris.
