L'any 1970, a les II Jornadas de Urbanismo de la Costa Brava, Mario Gaviria va envestir contra la invasió arquitectònica dels blocs i les torres. El ponent va recordar que allò que definia les ciutats i els pobles eren "els seus carrers i places, val a dir, l'estructuració peculiar i irrepetible dels seus buits". En aquells moments, ?diagnosticava Gaviria, el buit només era l'espai residual que quedava després d'haver edificat els blocs.
Fa quatre dècades, la veritat, no crec que ningú fos capaç de preveure que l'apoteosi dels ruscos de ciment encara es trobava a les beceroles. Ningú no podia intuir que, només en el període 2000-2009, es projectarien 12.000 habitatges anuals a les comarques gironines. I que, gràcies a això, els buits més esgarrifosos ja no serien els dels exteriors urbanitzats de forma grollera, sinó el dels interiors de centenars de pisos acabadíssims, on no viu ni hi viurà cap persona, animal o cosa.
Tots aquests pisos per col·locar es complementen amb una altra visió igual de tètrica: els esquelets de formigó d'edificis que no s'acabaran mai. N'hi ha cada quatre passes. Amb les bigues pelades i les parets fetes a mitges. Són l'equivalent arquitectònic d'un zombi.
Què en farem, de tots aquests espectres? Res d'enderrocar-los! Deixem que les heures i les plantes enfiladisses els recobreixin i aprofitem-los per crear rutes turístiques d'aires surreals i postapocalíptics. Rutes lletges i dignes de Mad Max. Monuments a la buidor. A la de tots aquells que s'enriquien mentre degradaven pobles i ciutats a cop de morter i rajola.
