l'economia europea continua immersa enmig de turbulències. El camí no sembla tenir fi i això mina l'esperança de tothom. A poc a poc, però, es van veient algunes solucions pel futur.

Bàsicament el problema d'Europa és el gran desequilibri entre les seves economies i la incapacitat dels vasos comunicants entre elles per reequilibrar-les. Si les economies més desfavorides no es poden beneficiar de les que van millor és que el sistema no funciona. A Europa hi ha l'economia alemanya que va a contrapeu de les altres. Quan en els anys 2000 a 2007 Alemanya creixia poc, per l'esforç de l'absorció d'Alemanya de l'Est, el Banc Central Europeu executava polítiques monetàries de creixement per afavorir-la. Aquelles polítiques d'expansió foren nefastes per la bombolla immobiliària espanyola i pel funcionament de les dites economies perifèriques que necessitaven un fre monetari urgent. Però no, el BCE només mirava Alemanya.

Les economies de mercat tenen mecanismes automàtics de regulació sempre que el seu funcionament sigui transparent. Així, si un país exporta molt la conseqüència és que arreplega moltes divises i, com a conseqüència, la seva moneda es revalua, fet que alhora frena la seva competitivitat exterior i disminueix l'exportació. La regulació és automàtica.

Europa necessita que la seva moneda es devaluï respecte al dòlar i les altres monedes. Recordeu quan ho va fer? Quan Alemanya va necessitar mesures expansives, a primers dels anys 2000. Si ara Europa no pot devaluar la moneda és perquè té Alemanya al seu interior. Alemanya té un superàvit exterior del 5,7% del seu PIB, mentre que Europa en el seu conjunt té un dèficit exterior del 0,4%, per la qual cosa, Alemanya hauria de revaluar la moneda i Europa l'hauria de devaluar. Però aquesta situació ja li va bé a Alemanya. Estar dintre una Europa en aquesta posició la protegeix d'aquesta revaluació necessària, mantenint la seva competitivitat exterior tot i contenint la inflació. La insistència d'Angela Merkel, i de tota la ment pensant alemanya, en aquesta via els fa egòlatres i els impedeix veure que el ?desequilibri europeu rebentarà esquitxant-los greument.

Com pot ser que una economia que només pesa un 27% en la zona euro mani en exclusiva a la resta de països? Per què si la majoria de països de la zona euro necessiten polítiques expansives del BCE aquest no els dóna suport? Per culpa de França. Nicolas Sarkozy està fent trucs de màgia per evitar que els mercats vegin que l'economia francesa és tan o més feble que l'espanyola, que no és gens competitiva. Anant de bracet amb Merkel ha distret el focus dels mercats, no mirant França. Els esdeveniments acaben sent implacables i aquest truc de màgia ja no s'aguanta, per la qual cosa, a partir de les eleccions del dia 6 de maig, França s'alinearà amb l'Europa perifèrica reclamant polítiques de creixement al BCE.

El pes de les economies europees és el següent: Alemanya 26,6%, França 20,6%, Itàlia 16,5%, Espanya 11,3%, Holanda 6,3%, Bèlgica 3,8%, Àustria 3%, Grècia 2,4%, Finlàndia 1,9%, Portugal 1,8% i Irlanda 1,6%. La suma de països alineats amb Alemanya (Holanda, Bèlgica, Àustria i Finlàndia) dóna un pes a la zona Euro del 41,6%. Durant la dècada 2000 Alemanya ha exportat sobretot a la zona euro, essent aquest flux (amb les mesures de contenció internes) el que ha possibilitat el rellançament del país. Quan, a partir de l'any 2010 Alemanya comença a exportar més lluny de la zona euro que a dins, és a ella a qui li toca fer de locomotora de la regió. Si el 41,6% de la zona es decideix a consumir, apujant la inflació per sobre el 3%, la resta de països perifèrics, el 58,4%, podríem créixer una mica més, sobretot Espanya que millora de forma notable els seus costos de producció. El vertader mecanisme pel rellançament de l'economia dels països perifèrics és la devaluació de la seva moneda, l'euro. És el mecanisme que preveu l'ortodòxia monetària. Devaluar l'euro, però, significa fer sortir d'ell a la zona Alemanya. Si ara mateix s'expulsa Alemanya de l'euro el Deutsche Mark previsiblement tindria un canvi de 1,7 $/DM i l'euro es devaluaria fins 1,0 $/€, cosa que resoldria l'economia europea en pocs mesos, fent funcionar millor els vasos comunicants europeus i exportant a la resta del món. Però no, això acabaria amb l'hegemonia Alemanya i amb l'avantatge que ara gaudeix per sobre dels altres països de la zona euro.

Fa anys que insisteixo que aquest embolic ens el resoldrà França. La capacitat d'esforç de la societat francesa és molt baixa en comparació amb la nostra. Ells no són capaços de retallar com hem fet aquí, ni de fer reformes laborals com la que ha fet Rajoy. Només ells, tan habituats a fer revolucions, són capaços de modificar les relacions econòmiques internacionals per tal de frenar l'expansió de Xina al món i l'Alemanya a Europa. Les eleccions presidencials que acabaran el dia 6 de maig suposaran un gir a Europa abans que els mercats descobreixin que França no pot equilibrar la seva economia.

La revolució de l'euro del maig 2012 pot suposar la separació de l'euro del marc, un reequilibri de les economies de la zona euro, encara que això provoqui basarda als que pensen que sense Alemanya no hi haurà ortodòxia ni rigor econòmic. A aquests només els hem de recordar que l'ortodòxia alemanya avui és un truc que només serveix per esclafar a la resta de països de la zona euro. Quaranta-quatre anys després del maig 68 podria haver-hi el maig 2012.