aquests dies després de l'incendi de l'Empordà s'ha debatut molt sobre les causes directes i indirectes del foc. Que si les burilles, que si les conductes incíviques, i a la vegada que si el fet de tenir "uns boscos bruts" en propicia el risc i l'extensió. Qualsevol expert coneix que, en el context actual d'una gran freqüentació humana de les àrees arbrades i en unes masses forestals sense discontinuïtats (s'han perdut les àrees obertes com conreus, pastures, artiguesÉ), el risc d'incendi és elevat. Aquestes masses forestals són el resultat d'una manca de gestió després d'anys i panys d'intervenció, de fer-ne carbó, costals, extreure'n el suro, pasturar-les, per tant res a veure a uns hàbitats suposadament "salvatges i naturals". Sovint es tracta d'àrees forestals molt desectructurades, sense arbres grans, amb densitats d'arbres joves elevadíssimes i per tant amb càrregues combustibles elevades. I on la combinació de molta gent, cap gestió i molta coberta forestal genera conflictes catastròfics.

En paraules molt planeres, és com tenir un polvorí i cada any voler-hi fer focs d'artifici al costat, el risc d'explosió és molt alt. Si a més resulta que al costat d'aquest polvorí no hi tenim cap "tanca" i les espurnes dels foc d'artifici poden traspassar fàcilment (la tramuntana), el risc encara és més elevat. En aquest sentit, el resultat, els incendis, són obvis i previsibles, davant dels hàbitats, paisatges i país que tenim.

Si a sobre la nostra política és només anar amb la mànega, i cada foc que s'inicia l'apaguem i estem "conservant-generant més combustible", aquell foc que no podem apagar esdevé de proporcions gegantines.

Em sembla, doncs, que davant d'un malalt amb un pronòstic de malaltia a llarg termini, la cura és clara, menys antipirètics (mànegues) i més vida saludable (gestió del territori). I aquesta gestió pot ser i ha de ser tan diversa com objectius vulguem de les finques i territori. La tipologia de la gestió no serà igual si en una finca el seu objectiu és el lleure (turisme ruralÉ), que si n'és l'explotació forestal, la cacera, l'agricultura, o una combinació d'aquestes, i per tant necessitarà d'un pla de gestió específic en cada cas. És com el cas dels malalts, la prescripció i el tractament serà diferent per a cada pacient.

Per això el que cal és invertir en planejament i gestió, i menys en mànegues. Em pregunto si part dels recursos invertits durant tant anys en la teòrica "prevenció" (pistes forestals, dipòsits, persones, ?cotxes...), s'haguessin dedicat a planificar i gestionar, si ara tindriem aquestes catàstrofes. Em sembla que no. Doncs comencem a treballar en aquest sentit, i entre altres coses acotem per a cada finca, cada espai natural, cada parcel·la, allò que volem que esdevingui en el futur, i un cop establerts aquests objectius apliquem sobre el terreny la gestió adequada. Podem dedicar-hi els recursos, molts dels quals ja existeixen però els hem estat esmerçant en tasques o aspectes que s'han mostrat ineficaços. Donar una rendibilitat al bosc (fusta, suro, ramaderia, cacera, bolets, lleure, productes de qualitat) pot ser una porta més per anar acabant amb els fets catastròfics i capgirar la situació.