Se'ls pot trobar al bar, a la feina, a les tertúlies de tele i ràdio, a les columnes d'opinió dels diaris, a les xarxes socials, és a dir, gairebé a qualsevol lloc del planeta. Es disfressen d'escriptors insubornables, de periodistes d'investigació, de polítics populistes, d'empresaris magnànimes... Són els posseïdors de la veritat absoluta disposats, costi el que costi i peti qui peti, a imposar el seu punt de vista al ciutadà anònim a qui diuen representar. En fi, aspiren a ser personatges lliures de tota sospita però s'aprofiten de la mala repu?tació dels polítics convencionals per desmerèixer les institucions democràtiques.
Les seves alternatives apunten, sota l'aparença de l'apoliticisme, a encobrir governs tecnocràtics en els quals l'objectivitat dels tècnics en la presa de decisions és un axioma quan no hi ha proves que ho avalin, o governs aristocràtics que formarien els millors notables a partir del seu llinatge o del seu nivell cultural, sense poder qüestionar la seva idoneïtat.
En realitat, responen a reminiscències dels moviments populistes que exalten l'home del carrer, l'home qualsevol. En altres paraules, són una versió més o menys adulterada del qualunquisme, moviment italià de la postguerra que volia ser portaveu d'una suposada majoria silenciosa farta d'escàndols i corrupció política, però situada al marge de l'acció política i a l'espera d'un salvador del poble.
És innegable que totes aquestes posicions s'alimenten amb l'inestimable actitud menyspreable d'uns quants que han fet de la política el seu modus vivendi.
Ara bé, la crítica a uns polítics desaprensius no pressuposa la manipulació de la informació per muntar processos inquisitorials en què l'acusat ha de demostrar la seva innocència. En un procés ordinari sempre preval la presumpció d'innocència i es castiga el perjuri. En un procés inquisitorial són la sospita o la difamació que anticipen la culpabilitat i s'inverteix la càrrega de la prova que recau sobre l'acusat i no sobre qui acusa.
Tot i que la Inquisició ha desaparegut, els mitjans de comunicació, el sistema educatiu i les tècniques informàtiques es poden convertir en centres de control social amb una eficàcia semblant a les fogueres que cremaven bruixes i heretges. Per tot plegat, el ciutadà ha d'estar vigilant per impedir-ho i separar el gra de la palla perquè que no li donin gat per llebre. De fet, treure els drapets al sol és un exercici de transparència sempre que no es converteixi en una cacera de bruixes. Això passa quan es divulguen proves circumstancials o falses per desacreditar la classe política. Pet tant, compte amb els infamadors!
