Plaer o dieta? Les societats de l'abundància es basen en l'excés alimentari, d'una banda, i de l'altra en el penediment, en forma de dietes. Tot això amanit amb una tendència a l'hedonisme (plaer -enfront del càstig, proposat, tradicionalment, per l'església catòlica-). Però sempre han tingut bec les oques. Francesc Eiximenis, a Com usar bé de beure e menjar (s. XIV) ens parla d'un "golafre eclesiàstic -un veritable gurmet- que, quan s'adona del seu "ventre gros", fa cartes al seu metge dietista. Aquest, amb sornegueria, li respon: "Cant dehits (quan dieu) que usats aytals e aytals viandes e bevets aytals vins, dic-vos que les coses aquexes totes vos són mortals, mas, de mon consell, que tornets a aquelles en què fos nodrit, ço és, a pa d'ordi e a mengar cebes e aylls, e a vegades un poch de carnsalada, e que beguats de la aygua."
Alguns dietistes actuals, de fet, sovint més aviat sembla que emeten un discurs religiós -o que substitueix la religió- en promete'ns un futur paradís de benestar i felicitat si seguim les seves normes: pa, aigua i pa d'ordi. Però el text de Francesc Eiximenis ens introdueix en el tema del significat del menjar, entès com un símbol de classe més enllà de les possibles qualitats del que es menja. Els rics, en totes les èpoques -i també actualment-, sempre s'han volgut distingir del poble, i s'han decantat per menges cares, rares i exclusives. Ho va explicitar cínicament el periodista gastronòmic Xavier Domingo, quan va escriure: "Avui he vist la meva portera que comprava salmó fumat. Ja ha deixat d'interessar-me."
Les angules, abans un aliment exclusiu dels bascos, generen l'aparició de substitutius a base de surimi que ara es venen a tots els supermercats. Com a mínim són una millora dels fideus amb un ullet pintat amb tinta de calamars, com afirma una llegenda urbana que eren les primeres angules d'imitació! El salmó salvatge fumat amb fusta natural ha donat lloc al salmó de piscifactoria amb impregnació de fum artificial. Els llagostins ja són d'aqüicultura. Naturalment, la popularització de certs aliments elitistes pot comportar la seva degradació organolèptica -i en tenim l'exemple més emblemàtic amb el pollas?tre-. Històricament sobre això s'han produït grans canvis. Així el sucre, fins al segle XVIII, era un producte extremament car, només a l'abast de la gent rica -i de fet, era un producte que es dispensava a les "adrogueries"-. Com es va popularitzar, però? Doncs a costa d'un dels grans crims de la Humanitat, l'esclavitud.
El mateix podem dir actualment de productes com la xocolata o el cafè, que podem degustar a preus assequibles gràcies a l'explotació dels països en vies de desenvolupament -i les multinacionals en diuen molt bé, és clar.
