Cartes

Roser Frigola i Macià. Girona.

"Ens en sortim, de vegades ens en sortim" canta el cor Àkan al final de l'acte que "Somescola" va organitzar a l'Auditori Viader amb motiu del dia Internacional de la llengua (21 de febrer).

Sortir-se'n té una certa connotació d'urgència i també de victòria quan s'ha assolit l'objectiu. Nosaltres ens n'hem de sortir com a país malgrat els pals a les rodes de crisis econòmiques i ministres insensibles. Tenim una fita pel que fa a la llengua, que és mantenir-la com a estendard i instrument d'identitat, convivència, supervivència, projecció... per sortir-nos-en.

Almenys una vegada a l'any, el "Dia internacional de la Llengua", fem palès que mentre hi hagi mots amb significat en qualsevol racó de la terra (o sia, llengües que són riquesa universal) i si aquests mots moren, s'esfuma l'ancestral, decisòria, imprescindible manera d'entendre's.

Si ens volem fer entendre, doncs, necessitem tots els matisos de la nostra llengua, és obvi. I per tant: "Somescola" aposta pel català com a eina de comprensió i també cohesió i en l'acte del dia 21 de febrer manifestà que si hi ha reconeixement i defensa de la parla pròpia i genuïna tant de bressol, de nadala, de cançó, de novel·la, de mercat, de disbauxa d'universitat, de barri, de cim, de solc... ens en sortirem.

Per això l'Àkan canta en català, la consellera es manté ferma en la defensa del català com a llengua vehicular, s'escriu el "Decàleg dels drets lingüístics" (anomenat Manifest de Girona, promogut pel PEN català i llegit pel Dr. Terricabras), es torna a llegir el Manifest de "Somescola" del 10 de desembre de 2012: "Per un país de tots, l'escola en català". Per això el dia 9 de març estem convocats intencionadament a la Plaça Salvador Espriu "Enllaçats per la llengua" amb l'objectiu de "salvar els mots", els nostres mots i tot el que amb ells conformem, també "ponts de diàleg" en pla d'igualtat, mai de submissió.

I ens en sortirem. Ens en sortim.

República d'Espanya Oriental

JOAN BORONAT LECHA. BLANES.

El sr. Rajoy podrà complir una promesa. Catalunya continuarà dins d'Espanya. Si ens basem en la geografia, Portugal, Gibraltar i Andorra són Espanya. Com ho seria qualsevol territori espanyol que s'independitzés.

Una cosa és l'Estat espanyol, del qual podem voler, o no voler, formar part, i una altra cosa és Espanya com a demarcació geogràfica, de la qual no ens en podem desvincular.

Parlem amb propietat; no diguem que Catalunya no és Espanya i que els catalans no som espanyols; naturalment que ho som, i també ho és la nostra llengua. Un tros d'Espanya és de Catalunya. Encara que aquesta s'independitzi, els catalans tenim dret a seguir gaudint de ser espanyols; no vulguem renunciar als nostres drets d'espanyols ni del nostre tros oriental d'Espanya; és comprensible la repulsió pels mots Espanya i espanyol, però, hem de bandejar frases com Catalunya no és Espanya, els catalans no som espanyols, i canviar-les per: "Espanya també és "de" Catalunya?" o "els catalans no som "castellans"".

Aquestes consignes són més escaients a les nostres reivindicacions, i per altra banda, això segur que fereix més l'amor propi dels imperialistes, que s'haurien d'empassar la seva supèrbia; quan vegin i compren?guin que els altres pobles d'Espanya no només estem disposats a no perdre les nostres identitats, dins d'una Espanya que ens imposa una unitat imperialista, sinó que, a més, reclamem el dret de continuar sent espanyols fora d'aquesta unitat.

El comiat de Benet XVI

David Arboix i Arús. Banyoles.

Estava esperant els titulars de la premsa del darrer dia del Papa, després de la seva multitudinària audiència a la plaça de Sant Pere. Els periodistes són uns mestres en buscar les paraules que més polèmica puguin generar i sap greu perquè, a vegades, poden tergiversar el veritable sentit d'allò que hom vol dir.

Estava convençut que es destacaria el passatge del Sant Pare on fa referència als moments difícils que ha hagut de viure davant l'Església. Però, si un llegeix amb atenció la totalitat del text, s'adona d'un missatge i un llegat extraordinàris, amb un parlament amable, càlid, agraït. Unes paraules que els cristians farem bé de meditar al llarg de força temps per la seva gran riquesa de contingut. És, doncs, una llàstima que -prioritzant unes determinades intencions que jo no entro a jutjar- la premsa no ens ajudi a vegades a copsar el veritable sentit d'una notícia.

Gràcies, Benet, per tots aquests anys, per l'exemple donat i per aquestes paraules de comiat tan entranyables.