Víctimes de la crisi, d'Internet i de la pertinaç sequera publicitària, els diaris es van assecant fins al punt que en algunes províncies espanyoles ja comença a no quedar cap paper per explicar-ho. És el cas de Conca i Guadalajara, on el tancament dels últims diaris locals ha deixat els veïns sense un sol mitjà amb el qual interpretar, des de la proximitat, el que passa al seu poble i al món. Temen les autoritats d'aquests territoris orfes de premsa escrita que la pèrdua dels seus diaris obligui a recuperar l'antiga figura del pregoner, idea que no deixa de suscitar certa sorpresa en aquests temps de comunicació global.

Se suposa que hi ha més mitjans d'abast nacional que podrien cobrir aquesta demanda d'informació; per no parlar ja de la finestra que la Xarxa obre a tots aquells que vulguin saber el que passa urbi et orbi a la seva ciutat i al món, per dir-ho a la manera vaticana. Són molts els diaris fàcilment accessibles des d'Internet que haurien de satisfer les necessitats dels lectors privats del seu diari local; però l'oferta no és suficient, pel que es veu. Ni tan sols els blocs o els voluntariosos mitjans digitals que intenten ser l'alternativa amateur als impresos són suficients per omplir el forat que aquests últims deixen.

Vista la sensació d'orfandat en què la pèrdua dels seus diaris sembla haver sumit els ciutadans d'aquestes dues províncies de Castella-la Manxa, no queda sinó deduir que els diaris de casa continuen essent indispensables. O almenys aquesta és la impressió dels qui per allà senten com un contratemps la desaparició dels diaris que els van acompanyar en l'esmorzar durant anys. No es tracta només d'una qüestió d'hàbit. El diari de paper, sentenciat a mort per Internet segons els malastrucs, segueix gaudint amb tot del vell prestigi sacramental de la lletra impresa. A això cal sumar, en el cas dels diaris locals, una proximitat al lector que els permet interpretar les notícies des d'una perspectiva pròpia. Res de nou, en realitat. Els moderns teòrics de l'empresa -inclosa, per descomptat, la de la comunicació- suggereixen que cal pensar globalment i, a la vegada, pensar i actuar des del nivell local. Exactament això és el que segueixen fent, contra vent, crisi econòmica i Internet, els diaris més pròxims a les inquietuds del lector que, segurament no per casualitat, solen ser els més llegits en la seva zona d'influència.

Sovint es parla amb desdeny de l'anomenada premsa de províncies, que els seus detractors -si bé assidus lectors- tendeixen a afrontar amb el despectiu títol de fulls parroquials. Incórrer en aquest tòpic és tant com ignorar que tots els diaris van néixer en el seu moment amb abast i propòsit merament locals, enganxats com ?lapes al territori del qual informaven. El New York Times, per posar un exemple obvi, porta el nom de la ciutat a la qual va servir en els seus orígens, encara que la seva influència hagi transcendit amb el temps els límits de la que avui és capital informal del món.

Els diaris no passen de ser, en realitat, un mirall situat a la vora del camí en el qual es veu reflectida -a vegades amb nitidesa, altres amb la distorsió pròpia de les circumstàncies- la societat del seu temps. Bé ho saben els lectors castellanomanxecs que acaben de veure volar els fulls en els quals es miraven cada matí.