Dissabte de la setmana passada, el claustre del monestir de Sant Daniel bullia de gent. La comunitat benedictina, amb empenta renovada, ha proposat iniciar ara els actes de celebració del mil·lenari del convent que s'emmarca en dues dates que documenten fets significatius. D'una banda, el 18 de juny de l'any 1015 i, de l'altra, el 16 de març de 1018. En el primer document, el bisbe de Girona, Pere Roger, ven a la seva germana Ermessenda, comtessa de Barcelona, i a Ramon Borrell, comte de Barcelona, per cent unces d'or, l'església de Sant Daniel. En el segon, la comtessa i el seu fill, el nou comte de Barcelona, Berenguer Ramon I, fixen el conjunt de béns i drets amb què es dota la nova comunitat de monges i s'estableixen les rendes que han de contribuir a assegurar-ne el seu sosteniment.

L'estreta vinculació entre el poder civil i el poder eclesiàstic i, en aquest cas, la coincidència en una mateixa família ens parla d'una època i d'una societat molt travada i que començava a desenvolupar estructures feudals. El mateix bisbe Pere Roger, per la seva vinculació familiar amb els comtes de Carcassona, tenia possessions que arribaven al peu mateix de la Muntanya Negra, i hi anava amb relativa freqüència per visitar els seus béns i drets a la vall de l'Aude. Noblesa i jerarquia eclesiàstica desenvolupaven unes estructures de govern i de domini que hem de situar a l'origen mateix de Catalunya.

No és gens estrany, doncs, que el monestir de Sant Daniel estigués dedicat durant molt de temps, i reservat, a dones de la noblesa que en el moment de professar també hi podien aportar noves rendes. El temps acabaria afluixant aquest vincle estricte, el monestir acolliria donzelles d'altres estaments socials, l'Església imposaria criteris de clausura radical, i els avatars de la història sotmetrien Sant Daniel, com Girona, als sotracs convulsos de les diverses guerres fins a la darrera guerra civil.

Res, però, no ha impedit la continuïtat ininterrompuda durant prop i més de mil anys d'una vida en comunitat, sota la regla de Sant Benet, combinant la pregària i la feina, des de l'elaboració de brodats fins a la cura de l'hort, la construcció de maquetes o la cria de bestiar, la confecció d'ornaments litúrgics i l'hostalatge de noies estudiants. No fa gaire temps, i sembla una eternitat, que com aquell qui mira el món per un forat, el claustre només es podia veure, després de demanar-ho, des de l'església i a través d'una finestreta enreixada que les monges obrien.

El llegat d'aquests mil anys és un llegat d'alt valor patrimonial i espiritual. El sepulcre de Sant Daniel, del mestre Aloi, la cripta, l'església (consagrada el 1086, després de la reforma i ampliació promoguda per la comtessa Mahalta), el claustre i la seva galeria superior, en la qual va intervenir el mestre d'obres Arnau Sans, i que ha estudiat Pere Freixas. El conjunt monàstic en la seva arquitectura acumulada d'incrustacions successives que han acabat embolcallant del tot l'església. Podríem, fins i tot, afegir, en aquest llegat artístic, la hipòtesi atractiva de Manuel Castiñeiras que, en el seu treball sobre el Brodat de la Creació, estableix la possibilitat que aquest brodat fos confeccionat al monestir de Sant Daniel i que hi tingués algun paper la monja Maria, autora explícita de l'estola de Sant Feliu, que té semblances iconogràfiques amb el Tapís.

Anna Gironella, en el seu llibre sobre el monestir i la vall, ens desgrana tots els aspectes de la història i de la vida monàstica i extreu les referències documentals, sobretot de l'aportació de Josep M. Marquès, en la seva col·lecció de documents de Sant Daniel (1997), fins l'any 1300, i en les seves pròpies recerques i d'altri per als segles posteriors.

Anys i anys i vides i vides, diverses abadesses anomenades Ermessenda, com un homenatge continuat i un compromís espiritual indiscutible, cada cop més allunyat dels orígens feudals i de la dotació material que comportava.

Són nous temps i la comunitat, ara, mira el futur. Les cares de joia i neguit, de dissabte passat, de les monges, traspuaven la il·lusió per la culminació d'un somni i el punt just de preocupació pels temps que vénen. De moment no s'han pas estat quietes. Ja fa anys que van lligar amb la Diputació, l'Ajuntament i la Caixa de Girona, amb la col·laboració del Bisbat i del mateix monestir, el finançament per a la construcció de l'hostatgeria que, durant uns anys, ha fet funcions, amb èxit, de residència de noies estudiants. Després van trobar finançament, des del Govern de la Generalitat, l'Ajuntament i Abertis, per rehabilitar les façanes perimetrals del complex monàstic, finalment, la Generalitat amb finançament de "la Caixa", des del programa romànic obert, ha restaurat el claustre i, encara, el Govern de l'Estat, en el seu moment i després de les gestions del sotsdelegat Francesc Francisco, va comprometre uns ajuts de l'1% cultural que havien de servir per a la rehabilitació dels absis i la façana est del convent.

Ara, la comunitat s'obre al món, mostra el seu patrimoni, organitza activitats culturals i visites guiades, transforma la residència en hostatgeria, espera que el Govern de l'Estat compleixi els seus compromisos, respira tranquil·la perquè han deixat l'herència de mil anys a punt per durar-ne mil més, i confien que els nous temps portin noves vocacions per seguir exercitant-se, a l'aire del segle XXI, en el compliment de la regla d'or de Sant Benet: pregària i treball.