Armes

Evidentment un alto al foc implica un desarmament. I la perspectiva d'un desarmament impulsat i, potser, controlat, directament o indirectament, pels governs nord-americà i rus planteja un curiós interrogant jurídic i moral. I és que, si és tan ampli com realment es necessita, és probable que hagi d'incloure armes fabricades a Rússia o als Estats Units. Implicaria la devolució de les armes la devolució dels diners pagat per elles? Pacta sunt servanda i la seguretat jurídica (una condició que Adam Smith, el fundador de la doctrina econòmica liberal, considerava indispensable per a la prosperitat de les nacions) exigiria, en principi, una tal devolució i qui estaria obligat a tornar els diners? Els fabricants que en el seu moment van vendre les armes i les van cobrar? Fins i tot en el cas que recobressin les armes venudes, això suposaria minvar de manera retroactiva les seves xifres de vendes, i per tant els seus beneficis i la cotització de les seves accions en borsa. Una espècie d'expropiació per la qual, en nom del mateix principi de seguretat jurídica i segons la mateixa lògica econòmica liberal, haurien de ser indemnitzats. Una altra alternativa, potser més realista, seria que les compres es donessin per bones, els fabricants es quedessin amb els diners cobrats, i la devolució del preu als compradors anés directament per compte dels governs que van autoritzar l'exportació. Només voldria fer notar que en els dos casos el desarmament suposaria l'ús de diners públics procedent, en principi dels Estats que el promoguin i potser d'altres.

D'altra banda, arribats a aquest punt, un pot preguntar si aquesta manera d'usar diners públics no portarà, en teoria almenys, que aparegui al mercat d'armes una bombolla semblant a les que s'han produït en altres sectors de l'economia. Entenc per bombolla una situació que fa que es produeixin béns d'un cert tipus (pisos, com per exemple a Espanya els últims anys, o armes, com està passant una mica a tot el món) en una quantitat superior a la que els eventuals compradors poden usar. Exigir que els compradors d'un producte el tornin abans d'usar-lo sembla, en efecte, una manera molt directa d'arribar a una situació propícia per a les bombolles. Amb l'especificitat, en aquest cas, que les armes -tant si es tracta del gas sarín, com si es tracta d'un helicòpter apatxe o d'un vulgar kaláshnikov- s'usen matant persones. Es fabriquen per això. I és, evidentment, preferible que no s'usin. Tindríem així una bombolla econòmica inherent al sector, blindada, per dir-ho així, per una motivació moral inexpugnable. No hi ha cap inversor -em refereixo als quals solen beneficiar-se de les bombolles- a qui li cridi l'atenció aquesta oportunitat?

Estic desvariant? Probablement sí. He de confessar que tinc una gran ignorància en aquestes matèries. Com gairebé tothom, imagino. Quants lectors d'aquest diari saben quines armes es fabriquen a Espanya, qui les fabrica, a qui es venen, on van a parar, a qui maten i a qui li produeixen dividends? Però no crec que calgui saber gaire d'aquestes coses per adonar-se de la monstruosa immoralitat que suposa l'existència d'un tràfic internacional d'armes regit per la lògica de la economia liberal de mercat.

Se m'ocorre tot això perquè vaig estar fa poc a Berlín. La ciutat estava inundada de propaganda electoral i em va cridar l'atenció un eslògan de Die Linke ("L'Esquerra", un partit que té alguns trets en comú amb la nostra Izquierda Unida, encara que inclou també bastants socialdemòcrates d'esquerres, com Oskar Lafontaine per exemple): "Prohibir l'exportació d'armes".

Utòpic? Per què? No està prohibit el tràfic de drogues? Aquesta proposta és molt més modesta ja que es refereix només a l'exportació i no serà més fàcil impedir que passi clandestinament la frontera un tanc que una partida de cocaïna? Brindo la idea als nostres partits d'esquerres. Al PSOE amb menció especial. Si, a hores d'ara, no és capaç d'adonar-se que ha arribat l'hora de tornar a distingir entre gats blancs i gats negres (tornar als principis morals, vaja) és que no té remei.