El nostre sistema constitucional s'assenta sobre el que es denomina una "separació flexible de Poders". És a dir que, malgrat partir del dogma clàssic de la divisió entre Executiu, Legislatiu i Judicial, no es configura com si existís una barrera que impedís la interrelació entre els citats Poders. Ans, el que té de característic el model espanyol i de molts altres europeus és que aquesta pretesa separació està atenuada, permetent nombrosos nexes d'unió, vincles i fins i tot condicionants entre uns òrgans, en principi, independents dintre seu. Així, al president del Govern (Executiu) el nomena el Congrés dels Diputats (Legislatiu) i no el poble en eleccions -com molts, erròniament, pensen-, podent cessar-lo la Cambra Parlamentària mitjançant la moció de censura o la qüestió de confiança. Al seu torn, el president del Govern pot dissoldre les Corts i convocar eleccions.

No ocorre el mateix en altres sistemes, sobretot els americans, on han partit d'una "separació rígida de poders" que implica que les connexions entre ells siguin molt més tènues, tendint clarament a reforçar la seva independència. De tota manera, i encara que la conveniència d'un o un altre model sigui objecte de debat, la cosa més difícil d'entendre i assumir és aquesta devaluada separació d'òrgans quan s'analitza en relació amb el Poder Judicial. Tal qüestió invita a reflexionar sobre la politització de la Justícia i sobre el pretès intent de "legitimar" la composició dels òrgans judicials i de govern dels jutges per la mateixa via de legitimació dels Executius i Legislatius en l'actualitat, és a dir, per un procediment de repartiment de llocs a càrrec dels partits polítics.

No obstant això, en aquesta ocasió vull referir-me a una altra figura del nostre Estat de Dret que grinyola especialment a dia d'avui: l'indult. Formalment, el Rei però, materialment, el Govern -a través del Ministre de Justícia- concedeixen per mitjà d'ell la remissió total o parcial de totes o d'algunes de les penes imposades per un Tribunal a una determinada persona. L'adopció d'aquesta mesura ve regulada per una Llei de 1870 reformada posteriorment en 1988 que, malgrat exigir per a la seva tramitació una sèrie d'informes i un vast procediment, conclou amb una decisió arbitrària (com sinònim de graciosa). Per això també se li denomini "Dret de Gracia" i, per tant, no sotmès a norma o cap raonament.

Per fortuna ja són diversos sectors del Tercer Poder els que han aixecat la veu en contra d'aquesta forma d'intromissió governamental que menysvalora l'essència de l'Estat de Dret. D'un costat, el Tribunal Suprem, en una sentència de fa poc més d'un mes, anul·la per primera vegada un indult concedit per l'Executiu, argumentant que no es van motivar "raons de justícia, equitat o utilitat pública". Diu l'Alt Tribunal que no pot de cap manera situar l'indult enjudiciat en el terreny de la "lògica jurídica", arribant a afirmar que deu excloure's l'arbitrarietat. Gairebé en les mateixes dates, els Magistrats Degans reunits a Sevilla van arribar a la conclusió que s'estava produint un abús de la figura de l'indult amb l'únic fi d'eludir l'acció de la Justícia i es van queixar expressament de l'esmentada pràctica en els casos de corrupció. En concret, el jutge degà de Palma de Mallorca va declarar a títol personal que qüestionava "seriosament la procedència d'aquesta institució en ple segle XXI", afegint que "el seu origen i la seva regulació legal és pròpia d'uns temps ja superats que no tenen res a veure amb els esquemes actuals, ni sociològics, ni democràtics, ni constitucionals".

Confio que aquest corrent de denúncia i d'oposició enfront d'una extralimitació tan evident com rebutjable sigui l'inici d'una nova era en la qual la separació de Poders a Espanya deixi de ser una barreja desordenada sobre la qual el Govern de torn decideixi, controli i domini. En cas de no ser així, el vigent model constitucional desapareixerà davant els nostres propis ulls gairebé sense adonar-nos-en.