El nou pont
sobre el Ter
Lluís Torner i Callicó. GIRONA.
Segons informació publicada en aquest mateix diari, aquests primers dies de juliol, les obres de construcció del nou pont sobre el Ter entren a la seva tercera fase, el que no diu és si ja serà la darrera, o encara en queden d´altres, ja que pel que fa al llarg temps que s´hi treballa, més de dos anys, gairebé semblaria que, més que un pont, el que s´està fent és un aqüeducte. Posant-hi un xic d´humor, podríem dir: Qui sap si els romans, en aquells temps llunyà, s. XI i XII, necessitaven tant temps per construir els seus.
Sigui com sigui, els veïns de la zona, referint-nos, en especial, als de Pedret, Can Camaret, Salesians i Pont Major, a part dels altres molts que hi transiten, ja esperen el seu final amb candeletes, ja que les obres els obliguen a anar fent giragonses, pels canvis de sentit de la circulació.
Clar que hem de mirar la part positiva i pensar que, quan estigui ben acabat, tant ells com bona part del trànsit que hi passa, i en definitiva la ciutat, hi sortirem guanyant; tot i que els profans en aquests temes circulatoris puguem tenir els nostres dubtes.
Altra cosa és el que fa referència al possible nom a posar-li. Es parla de: pont del Ter -en honor al riu-; pont de l´Aurora -per la fàbrica d´aquest nom, que hi havia a l´entorn-; pont de Sant Jaume -amb referència a un antic pont, pel qual passaven pelegrins del camí de Santiago-; i a una bona part dels veïns, el que els plauria molt seria que se´l bategés com a pont dels Salesians, en honor al que fou un gran complex educatiu i religiós que aquesta comunitat havia tingut, i on molts dels que llavors eren joves i vivien per aquestes contorns, havien compartit estudis i activitats lúdiques de tota mena, entre les quals l´esport i el teatre. Per això, són molts els que avui, ja tenint una edat considerable, recorden amb agraïment i joia tot el que hi havien après, per la qual cosa estarien molt contents i agraïts que el nou pont portés el seu nom, pont dels Salesians.
Explotació laboral
Joan Sala Gascons. lloret de mar.
Agafant el fil de l´article de Carlos Arbó publicat en aquest diari el passat dia 1 de juliol, voldria il·lustrar els abusos que ell esmenta amb el cas concret d´un empresari originari d´un altre país, amb dues flamants botigues en un dels carrers més transitats del nostre municipi.
A qui vulgui treballar per ell, aquell «senyor», sempre amb la complicitat necessària del seu gestor, li fa signar un contracte de mitja jornada i després l´obliga a fer més hores que un rellotge. Ho fa així al·legant que és com es fa al seu país.
Abusant de la necessitat d´aconseguir un lloc de treball, comet un frau a la Seguretat Social i ocasiona un greu prejudici a la dependenta que ho accepta. No totes, però, s´hi avenen.
Tant de bo que algú parés els peus a aquesta mena de «benefactors» i als seus còmplices.
Salvem el català
joan enric carreras mercader. Bellcaire d´Empordà.
Ara que el ministre d´Educació diu que cal ensenyar el castellà, m´he fixat amb el que ha passat amb el català des de, per exemple, 1955 al 2014. En aquella època la gent autòctona parlava en català a casa, però de gramàtica res de res, era un català «xisporrejat» d´altres coses, sobretot del castellà, que era la llengua obligada, al «cole» el mestre ho feia tot en castellà, però particularment ens parlava en català.
Els nostres avis, del castellà no en sabien res i els nostres pares quasi tampoc, nosaltres vam poder aprendre gramaticalment el castellà, però ara, en el temps actual, on gramaticalment el català està més que acceptat, on hi ha persones joves que el dominen perquè ha estat la seva base, resulta que vas al súper, i la caixera t´ho diu tot en castellà; a Barcelona quasi tothom parla castellà.
Avui he anat a l´Hospital de Figueres a fer-me unes anàlisis, i em pregunten «¿que ha comido?»; entres en un bar i demanes un tallat, i sents el cambrer que li diu al de la barra, «un cortado»; a més de les moltíssimes persones vingudes d´altres províncies que tenen com a llengua el castellà, i és clar, els seus descendents, també parlen tots en castellà. I la roda s´està fent grossa i el català, tot i que és la llengua oficial a casa nostra, s´està quedant igual que era el castellà quan jo anava a l´escola, era la llengua oficial, però tots en parlàvem una altra... Li hem donat la volta a la truita, i el problema segueix igual. Catalunya és un país de barreja i hem passat de cognoms com Puig, Ferrer, etc. a García, Fernández, i més...
Salvem el Català si us plau, si és que podem....
Alexandre
Cirici Pellicer
Jordi Pausas. París.
Ara és recordat , amb motiu del centenari de la seva mort, Alexandre Cirici Pellicer (1914-1983), que va desplegar el seu treball com a crític, escriptor i activista cultural al llarg de quaranta anys -que coincidiren amb el franquisme, primer, i els primers anys de la Transició- en un període marcat per la guerra freda, en què l´art passà a ser tutelat, publicitat i finançat per la política cultural dels països occidentals a imitació del que es feia a la Unió Soviètica.
En els seus heterodoxos articles sobre art publicats en català al llarg de vint anys a la revista Serra d´Or, Cirici va fer una tasca ingent en un moment en què hi havia molta feina a fer per introduir els grafistes abstractes, que estaven enfrontats -vegin hemeroteques- amb els pintors i escultors figuratius del nostre període històric. I és per aquests mèrits i demèrits que Alexandre Cirici Pellicer ara és recordat. Art i política fan de mal maridar...
