L'última Diada

Els dos adjectius que els mitjans -i fins i tot els organitzadors- més han utilitzat per caracteritzar la majoria de les Diades durant aquests 38 anys han sigut "festiva" i "reivindicativa". L'elecció dels dos adjectius (com sempre) no té res d'innocent. Vincular reivindicació i festa ha equivalgut sempre, a la pràctica, a prendre's poc seriosament l'aspecte reivindicatiu de la Diada. Qui reivindica de debò no està per festes. I si pot reivindicar festivament, senyal que reivindica per ganes de reivindicar i no cal fer-ne gaire cas. Però aquests últims anys, especialment des de 2012, la Diada ha deixat de ser festiva. Quan un milió i mig de persones col·lapsa una ciutat com Barcelona o aconsegueix unir els 400 quilòmetres que separen el Pertús d'Alcanar ja no hi ha festa que hi valgui. En aquestes últimes tres mobilitzacions no hem sortit a celebrar res. Sense necessitat que ningú alcés un dit ni tragués el bat de beisbol, la gran V d'avui, com la Via de l'any passat i la manifestació del 10J, tenen una nova dimensió: el seu caràcter afirmatiu, de presència ferma i indoblegable. Els catalans que avui seran a la V de Barcelona ja no demanen res, ja no reivindiquen res, ja no juguen al joc dels súbdits que fan el ploricó i conjuguen peticions en condicional ("voldríem ser...", "ens agradaria fer...") sinó al dels ciutadans, que conjuguen en present ("som..." "fem..."); en aquest present que, tan poèticament, la gramàtica anomena "indicatiu".

La d'avui és l'última Diada d'una era perquè ningú no pot imaginar-se que l'11 de setembre de 2015 cap ANC es dediqui a mobilitzar la ciutadania en una nova prova de força a favor del dret a decidir. Els principals diaris del món demà explicaran als seus lectors que, a Barcelona, més de mig milió de persones han dibuixat avui una enorme V perquè volen votar democràticament el seu futur col·lectiu, perquè volen vèncer, perquè volen. I, de la mateixa manera que, fora d'aquí, ningú no entén que una ambaixada tingui tan poc nivell diplomàtic per prohibir la presentació d'una novel·la, tampoc fora d'aquí ningú no entendrà que en l'Europa del segle XXI es pugui prohibir una llei de consultes aprovada per un parlament democràtic i que té com a únic objectiu conèixer l'opinió del poble sobre el seu futur col·lectiu.

Catalunya entra avui en una nova era, que acabarà conduint, més tard o més d'hora, a la consecució d'un nou Estat. Una opció política que fa ben pocs anys era qualificada d'utòpica pels benèvols i de radical pels menys ben intencionals avui és una opció perfectament moderada, transversal, transgeneracional i assumida per votants de totes les forces polítiques amb representació a Catalunya i que no són una mera sucursal de marques espanyoles. Per això el 9N, a Catalunya, es votarà. Ho podrà fer tothom qui ho vulgui. Perquè l'independentisme no és imposició sinó proposta. És resposta però alhora pregunta. És una porta que volem oberta però estem disposats a acceptar que finalment romangui tancada. El que l'independentisme no pot (ni ha) d'entendre és que se'ns prohibeixi alçar la veu per dir què volem. El que l'independentisme no pot entendre és que tots aquells que no volen que Catalunya esdevingui un nou Estat es vegin obligats a romandre estamordits, callats i conformant aquesta llastimosa minoria (o majoria) silenciosa que ha deixat d'anar a sopar a casa la sogra per Nadal perquè en aquest país et fan sentir estranger a casa teva. També és per tots aquests que l'independentisme lluita. Perquè volem saber quants som que volem què. I volem poder-ho expressar lliurement, i recomptar-ho, com hem fet sempre que hem decidit alguna cosa prou important i que ens afectava a tots. Com deia Voltaire: "puc no estar d'acord amb el que defenses, però em batria en duel perquè tinguessis el dret a defensar-ho". Doncs d'això va la cosa: de democràcia, de tolerància, de diversitat, de llibertat.

Les dècades que vénen ens permetran entendre amb més claredat què haurà significat per a la història contemporània d'Europa el que aquests mesos i anys estem vivint des d'un present de velocitat vertiginosa. La V d'avui a Barcelona suposa un moviment molt esperançador de reapropiació del destí col·lectiu. La conquesta d'un nou Estat hauria de ser, però, només la primera estació d'un camí que conduís a una redefinició radical de l'espai públic, a una corresponsabilització major en la gestió de la cosa pública (res publica), i a la substitució de models caducs que han entrat irreversiblement en crisi i demanen ser repensats de dalt a baix. Si realment tot està per fer i tot és possible, no tinguem por: fem-ho!