La necessitat de canviar un sistema econòmic, polític i social que dóna símptomes clars d'esgotament s'escampa per les diverses capes de la societat. L'economia de mercat, la democràcia representativa i les conquestes socials estan essent qüestionades. Els mercats, amb regulació o sense, remenen les cireres a favor d'empresaris i financers sense escrúpols. Les elits polítiques, allunyades de la gent, busquen perpetuar privilegis i canongies. Els assalariats, grans perjudicats per la crisi, comproven amb indignació com es retallen els seus drets socials i laborals mentre les organitzacions sindicals que els haurien de representar es venen per un plat de llenties.

Aquest context, que exacerba les tensions socials, és un camp adobat per a l'aparició de moviments populistes encapçalats per líders personalistes que manipulen els sentiments de la ciutadania. El seu discurs és un recull de tot allò que la gent vol escoltar. L'assembla de Podem d'aquest cap de setmana és un exemple de com abraçar l'oportunisme (els principis s'arraconen quan convé).

Ara bé, aquest panorama no és cap nove?tat. Es repeteix en cada etapa històrica del sistema capitalista. Ernest Mandel (1923-1995), dirigent polític de l'esquerra radical, en el llibre El capitalisme tardà, argumentava que les crisis cícliques en una economia de mercat no són únicament possibles sinó també inevitables. Per l'autor, el desenvolupament de l'eco?no?mia capitalista ha travessat diverses fases de creixement i d'estancament. Fins ara a?quests fases o ones ?llargues han estat les següents: de 1850 a 1875, expansió; de 1875 a 1895, contracció; de 1895 a 1913, nova fase expansiva; de 1919 a 1945 període de contracció; i de 1945 a 1979, expansió seguida d'una ona de contracció que encara no ha acabat.

Passar d'una fase ascendent a una fase descendent, per Mandel, és automàtic i res?pon a la pèrdua de la taxa de benefici que provoca desinversió empresarial, disminu?ció de la demanda de la producció i del consum, atur massiu i disminució del salari real.

Però el trànsit d'una fase descendent a una nova fase ascendent no es pot explicar exclusivament per l'automatisme econòmic sinó que, a més, depèn de decisions polítiques i empresarials que s'han d'imposar a la resistència que presentin els assalariats.

En definitiva, els capitalistes, per aconse?guir les taxes de beneficis esperades, neces?si?ten una perenne ocupació precària i uns salaris de subsistència que, alhora, permetin comprar béns i serveis.

El quid de la qüestió és si els assalariats, cansats de suportar sem?pre les conseqüèn?cies de la crisi econò?mi?ca estructural, trobaran la manera de girar la truita. No serà, però, amb el vot a Podem.