La biografia de Josep Pla i la seva trajectòria com a escriptor han exercit una fascinació notable i recurrent a la societat catalana. Hi ha hagut, des de sempre, una certa familiaritat, un reconeixement de proximitat que li han atorgat de forma constant, una massa variable, però nodrida, de lectors fidels. Ell mateix ho constatava sovint, ja abans de la Guerra Civil, quan tot fent càlculs sobre les vendes i els drets d'autor comptava amb un gruix d'arrencada indiscutible. Això no té res a veure amb els seus dubtes personals sobre la seva obra i sobre la seva consideració d'escriptor, però a la vista del volum impressionant de l'obra escrita i de la seva capacitat de treball hem de creure que, al capdavall, Pla estava convençut que no podia fer res més a la vida i que l'escriptura era el seu refugi més segur per a totes les seves dèries i per tots els seus impulsos. Si no fos que és un plantejament impropi d'en Pla, diríem que fins i tot amb un punt de coqueteria practicava la falsa modèstia.

He tornat, un cop més, a Pla, com em va ensenyar fa ja moltes dècades el meu avi matern, aquesta vegada ben acompanyat per Xavier Pla, savi entenimentat, que acaba d'editar, com a hores d'ara els lectors ja saben per aquest mateix Diari, La vida lenta. Notes per a tres diaris (1956, 1957 , 1964) (Barcelona, Destino, 2014, edició i pròleg de Xavier Pla).

Cada cop és més freqüent l'edició de materials diversos, i potser dispersos, amb anotacions diàries fetes amb grans constància, o de forma intermitent, per personatges de la cultura i també de la política. Normalment, aquestes anotacions sorgeixen amb caràcter fortuït o premeditat i constitueixen l'esquelet bàsic, un destil·lat sintètic i telegràfic, de la vida quotidiana. Gairebé mai, en el seu origen, no es van escriure amb intenció de ser publicats i no tenen cap impostació literària. En canvi, són textos plens d'anotacions biogràfiques, aparentment insignificants, però plenes de sentit, que ens donen la pauta de la més directa intimitat; les angoixes, les passions, les neures, el desfici econòmic, els sentiments o les sensacions. Sense anar més lluny, a Catalunya en tenim molts casos, alguns de ja fa uns anys i d'altres de dates ben recents. A tall d'exemple podem esmentar tots els materials de caire dietarístic que van sortir de la mà de Ferran Soldevila, primer en un volum editat encara per ell mateix, Al llarg de la meva vida. 1. 1925-1939, (Barcelona, ed. 62, 1970), i que va continuar editant més endavant Enric Pujol amb Els dietaris retrobats (1939-1943) (València, 3 i 4, 2007) i els dos volums dels Dietaris de l'exili i el retorn (València, 3 i 4, 1995 i València, 3 i 4, 2000). I de recentíssima publicació, els materials recopilats i seleccionats per Glòria Soler de les 130 llibretes d'Alexandre Cirici Pellicer al Diari d'un funàmbul (Barcelona, ed. Comanegra, 2014).

Xavier Pla, per la seva banda, ens remet al debat obert sobre l'oportunitat, o no, de la publicació de materials inèdits i pòstums, deixats per escriptors i que en la seva gènesi és evident que no van ser mai escrits per ser publicats, sinó que eren com el testimoni notarial diari, l'acta, de la quotidianitat, com a carcassa i esquelet que emmarca una vida i una obra. Esmenta, així, els materials trobats i editats de Thomas Mann i de Witold Gombrowicz, i si bé no estableix cap relació entre uns i l'altre sí que constata que "...tots tres, autors d'obres abundants, contradictòries i exemplars, van mantenir, al llarg de les seves vides, unes complexes, de vegades intenses, altres vegades més esporàdiques, relacions amb el diari com a gènere literari i com a forma d'escriptura".

Centrat ja en Pla, Xavier Pla ens recorda, amb eficàcia clarificadora, els diversos materials de caire dietarístic que ens ha deixat l'escriptor de Palafrugell, "la figura central del dietarisme català contemporani". Els que en permanent reelaboració constitueixen el fonament dels seus més grans llibres, com és el cas d'El quadern gris, però també diversos materials més en brut, més esquemàtics si voleu, que es van publicar en dos volums de l'Obra Completa, amb títols una mica terminals: El viatge s'acaba i Per acabar. Aquests dietaris, les notes per a uns diaris, no són, en aquest sentit, una transposició anodina, neutra, inconnexa i insensible de la vida quotidiana de Pla, sinó que conscient que la quotidianitat és un "nivell de realitat", tot esdevé material d'interès, el context, de l'obra literària de l'escriptor. Seguint Xavier Pla podem afegir que les anotacions diàries, atapeïdes i concises, esdevenien una mena de "catarsi quotidiana". No només això, sinó que la talaia del Mas Pla, des de Palafrugell i l'Empordà, era "com un observatori privilegiat, com un sismògraf de la identitat catalana de postguerra, i també com l'àncora vital d'un escriptor".

I no hi ha dubte que totes dues coses són una veritat com un temple. Primer, perquè Pla era un observador atent, un tertulià constant, i un actor displicent de la vida pública de Catalunya i, segon, perquè la seva solitud íntima, un cert sentiment de malenconia i de passió continguda, necessitaven del bàlsam del mas, del refugi de la campana i el foc, i del contacte amb una realitat a peu de carrer.

La realitat del temps, el fred i la calor, la sensació desagradable de la neu i la percepció de la bellesa dels sembrats amb un verd intens ribetejats només per un fil de neu a les vores dels camps, els sopars a Palafrugell, les trobades amb els amics, les escapades a Perpinyà, les cartes que no arriben, la frustració epistolar, la desolació davant la decrepitud humana, la irritació i la indignació davant del franquisme i totes les seves xacres.

Aquí Pla és clar i sincer. Es fa creus d'haver col·laborat amb el franquisme, es mostra molt crític amb la dictadura i tots els seus derivats, inclosa la censura, atribueix desolació i misèria real, i intel·lectual, a les commemoracions successives del dictador, i adjudica la pervivència del franquisme a un sistema de corrupció generalitzada, com en l'anotació destacada per Xavier Pla del dia 8 de gener de 1956, "El pitjor mal que ha fet Franco és haver instaurat i fomentat, per mantenir-se, la immoralitat a Espanya". Tota la biografia de Pla s'haurà de posar en el context i la cronologia adequades per entendre l'autor, l'obra i el país i la societat en la seva complexitat.

Una nit, tornant de Palafrugell després de sopar sol, el 25 de setembre de 1956, anota: "Camino lentament sota la pluja, ara un pas, ara un altre. Molt agradable. La pluja menuda em fascina. Llegeixo al llit La Bruyère. Extraordinari interès sempre renovat. Escriptor fenomenal".

Xavier Pla, professor de la UdG, sobre Josep Pla, escriptor català de Palafrugell, una edició molt recomanable.