La fragmentació, fins a l'atomització, del mapa polític català fa difícil que cap partit pugui reclamar-se com el vot útil. El vot útil, en realitat, ha estat fins ara el vot del mal menor: votar-ne un perquè no guanyi un de pitjor. Ara es pot triar el matís sabent que tot sumarà en un o altre sentit. Els independentistes amb presses i pro-Mas, president, poden triar entre la coalició CDC-ERC+ adherits i les CUP: la primera assegura que faran la seva via amb decisió. Els segons, el mateix, però desobeint i trencant amb l'Estat i l'ordre econòmic i social. Pels enamorats d'Espanya, dues opcions: la d'en Bárcenas, Púnica i Gürtel, i els immaculats -excepte la màcula de l'assessor europeu, Cañas- de Ciutadans. Qui creu que Catalunya és una nació o, dit d'altra manera, que els catalans tenim drets com el de decidir el futur col·lectiu, poden triar entre dues opcions més. Una de dretes, compromesa amb Pujol i Mas durant més de trenta anys, Unió, i l'altra, d'esquerres i unitària, Catalunya Sí que es Pot. Volen aconseguir-ho democràticament. Amb diàleg i amb més o menys mobilització social. Són els sobiranistes. Finalment, el PSC. Ha fet seva la proposta del PSOE de reforma federal de la Constitució per resoldre l'encaix català i substitueix, al seu programa, la demanda d'un referèndum d'autodeterminació per un sobre la reforma constitucional que, si es perdés a Catalunya, veuríem què passa. Un veuríem que sembla esperar no veure res.
Ja tenim una experiència de referèndum constitucional que no s'aprova en una comunitat històrica: el 1978, el de la Constitució, a Euskadi. No el votà ni el 45% del cens i el vot afirmatiu no passà del 31% del cos electoral. I l'Estat feu com si res. Però, recordem: continuà ETA matant durant 30 anys més i la pau i la normalitat polítiques no arribaren fins fa molt poc. Si els problemes no es resolen, s'enquisten i s'eternitzen.
