Grècia va caminar cap a l'abisme durant setmanes per decidir in extremis aturar-se a la vora. Aquesta setmana, el seu primer ministre, Alexis Tsipras, ha donat un nou cop. Hores després del primer desemborsament del rescat -26.000 milions d'euros- va anunciar la dimissió per convocar noves eleccions generals. En només nou mesos, dues eleccions i un polèmic referèndum. En els últims anys Grècia ha convertit Europa en l'eix gairebé exclusiu de la seva discussió política. De fet, com recordava l'escriptor Petros Màrkaris en el seu assaig "L'espasa de Dàmocles", la vella línia divisòria entre esquerra i dreta fa temps que ha deixat d'existir al país hel·lè. La que marca distàncies és la que separa les forces europeistes i antieuropeistes arrelades en la societat. La prova d'això és que Syriza, un grup d'esquerra radical que apel·la a l'històric Moviment d'Alliberament Nacional, governa des de gener amb el Partit dels Grecs Independents, que també s'oposa als memoràndums amb Europa però que és d'extrema dreta. Són diverses les lliçons que es poden extreure del difícil moment viscut a l'eurozona després del desafiament d'Atenes. Una d'elles, la primera i més fàcil d'entendre, que el deutor no és el que posa les condicions del pagament del seu deute. La segona, que pregonar de manera il·lusòria i demagògica el nacionalisme en un grup en què els països membres estan obligats a cedir sobirania no és la millor manera d'integrar-s'hi. Una tercera, que la ruptura unilateral amb la convocatòria del referèndum quan estava a punt de produir-se un acord no ha fet més que danyar el procés d'integració europea que hauria d'avançar per complir algunes de les metes desitjades: recuperació econòmica, cohesió social i lluita per l'ocupació. I quarta, i més important per a la credibilitat política del continent, és el perill que arrossega el populisme practicat per Tsipras, Syriza i els seus socis de l'extrema dreta, que a Espanya aplaudeixen de manera entusiasta Pablo Iglesias i Podem. Les conseqüències les trobem en la davallada de les borses, on molts ciutadans europeus hi tenen els seus estalvis.
Una altra lectura especialment dolorosa és constatar que Alexis Tsipras, amb la seva maniobra de seguir tensant la corda per després concedir, no ha fet més que perjudicar el seu poble, que haurà de patir pitjors condicions després d'un semestre sotmès a pressions extraordinàries en què el govern de Syriza ha permès que es continguessin les esperances d'una sòlida recuperació econòmica. Però en això consisteix la política presidida pel populisme, un joc d'esperances vanes dirigit a la desesperació i que en la història no guarda més que experiències catastròfiques. A Grècia, que des del seu ingrés a l'eurozona no ha deixat d'incomplir les exigències de la UE, no se li ha demanat una altra cosa que a Espanya, Portugal i Irlanda per reduir el seu deute. Suposar que pugui fer el contrari que la resta seria admetre per a ella una posició privilegiada. Tot i que el nucli dur europeu faria bé de revisar el camí extrem d'austeritat marcat per a les economies amb problemes, a fi de conciliar la vida de la seva gent i les possibilitats de recuperació amb el pagament als creditors.
