Ja es veia a venir que tard o d'hora allò que vèiem com una cosa llunyana, el conflicte sirià, acabaria traslladant-se al costat de casa. Allò que aquí anomenem atemptats islamistes no deixen de ser escenaris d'una guerra que semblava que no anava amb nosaltres. Escenaris que, per molt que ens sorprenguin, són habituals en molts altres països però, a criteri de molts, segueix sense ser el mateix més d'un cente?nar de víctimes a Europa que els centenars de morts que setmanalment hi ha a tot l'Orient Mitjà, al golf Pèrsic o en segons quins estats africans. Per desgràcia ens haurem de començar a acostumar a ser també camps de batalla habituals d'una guerra que no sembla que s'hagi d'acabar a curt termini i que tot indica que s'anirà estenent cap a la Vella Europa.

Sempre serà incomprensible i condemnable que aquesta i qualsevol altra guerra es lliurin a força de víctimes innocents, ja siguin assassinats pels carrers o morts a conseqüència dels bombar?dejos. Les guerres ja no se circumscriuen a qui les fa, ara poden tocar a qualsevol trencant així els paràme?tres existents fins ara sobre el concepte seguretat. I encara dol més saber que no podem fer res contra aquesta guerra, on la batalla tant es pot lliurar al desert com en una cafete?ria de sota casa. Aquí no hi ha exèr?cits ni soldats ben definits sinó una forma de combatre que es dilueix travessant fronteres, països i ciutats, fins i tot continents. Per alguna raó ja s'anomena guerra líqui?da, un líquid sanguinari que ens pot tacar a tots si algú no hi posa remei.

De moment, però, les solucions aplicades per incrementar les mesures de seguretat o per a dur a terme bombardejos indiscriminats no estan donant cap fruit, al contra?ri, unes augmenten la impotèn?cia i d'altres promouen l'odi i la ràbia. I així anem fent gran el proble?ma, sense saber qui el resoldrà.