Quan passen coses com la de divendres passat a París, el desconcert s'apodera fins i tot del més sensat, del més ben informat, de qui acostuma a tenir l'opinió més ponderada. L'assassinat indiscriminat de 129 persones, que no feien altra cosa que sopar tranquil·lament o escoltar música en una sala de concerts, és una atrocitat. Una atrocitat ben corrent, lamentablement, arreu del món: ahir mateix, un artefacte col·locat per Boko Haram al mercat de Yola (Nigèria) va provocar la mort a 32 persones i ferides a 80 més. La nostra sobtada hipersensibilitat davant del terror gihadista va fer que la majoria de mitjans de comunicació se'n fessin ressò de manera més o menys destacada. Si no hagués sigut pels atemptats de divendres a París, la mort de 32 persones en un mercat nigerià amb prou feines hauria merescut gaire res més que un breu a la secció d'internacional. És a dir, el tractament que han rebut els milers d'atacs terroristes que, sobretot de la guerra de l'Iraq ençà, han tingut lloc en països com l'Iraq, el Pakistan, l'Afganistan, Nigèria o Síria. L'única diferència entre París i Bagdad, Islamabad, Abuja o Damasc és que la majoria d'europeus tenen una idea força aproximada d'on és França i fins i tot a quina altura de l'hexàgon -pam més pam menys- està situada París. En canvi, davant d'un mapamundi, tindrien serioses dificultats per no confondre Nigèria amb la República Democràtica del Congo, l'Afganistan amb el Pakistan, el Pakistan amb Iran i l'Iraq amb el Turkmenistan.

Això és així i no cal que en fem gaires escarafalls. La majoria de nosaltres ha anat o anirà alguna vegada de la seva vida a París. Alguns, fins i tot procurarem anar-hi sovint, si podem. Hi tenim amics, vivències. París ocupa un lloc concret, ben definit, en el nostre imaginari musical, emocional, cinematogràfic, urbanístic, etc. París ens diu alguna cosa, vaja. Abuja, en canvi, no tenim ni la més remota idea d'on para (de fet, la majoria de nosaltres encara vam estudiar que la capital de Nigèria era Lagos, una colla d'anys després que deixés de ser-ho; els atles que fèiem servir estaven desfasats, però no venia d'aquí). Els morts de París i els d'Abuja, doncs, no poden ser morts equivalents. Són de mons diferents. Els uns són del nostre món, d'un món que reconeixem com a nostre, que ens pertany i per tant també ens en pertanyen els morts perquè podríem ser nosaltres mateixos, aquests morts. Els altres són morts d'un altre món que no és el nostre. I, en la mesura que no és nostre, ni tan sols els interpretem ben bé com a morts. Un cotxe bomba en un mercat. Cullerada de cigrons a la boca. 42 estudiants assassinats a sang freda. Queixalada al bistec. Un suïcida immolat enmig d'una processó xiïta. Rotet. Potser només les dues brutals matances de cristians en una platja líbia, al febrer i l'abril d'aquest mateix any, van aconseguir despertar en nosaltres una míni?ma empatia; aquella aigua tenyida de sang era, al capdavall, la mateixa aigua on nosaltres procuraríem sufocar la canícula, pocs mesos més tard, submergint-hi els nos?tres cossos embetumats de protector solar.

Que els morts de París ens commoguin i els morts de Yola ens rellisquin és comprensible. Tots aquests laments sobre la igualtat del valor de les vides humanes, sobre la presumpta hipocresia que suposa plorar uns morts i no uns altres és simple retòrica simple. Tots plorem més els nostres morts que no pas els morts de la veïna. Qui plorem i qui deixem de plorar no té cap importància. El que resulta absolutament cabdal i preocupant és no entendre que quan nosaltres plorem els nostres morts ho fem exactament amb la mateixa intensitat amb què ploren els seus morts els familiars de les víctimes d'un atemptat a l'altra punta del món. I és precisament per això que l'única resposta que Europa no s'hauria de permetre davant d'uns fets absurds i tràgics com els de divendres a París és la guerra. La guerra pressuposa bons i dolents, nosaltres i els altres. Els abrivats cants de La Marsellesa i l'elabo?ra?ció d'un discurs que presenta els assassinats de divendres com un atac als «nostres valors» només pretén emmascarar la misèria humana de qui llança, al Pròxim Orient, bombes molt més mortíferes que no pas els atemptats de París, de qui ven armes amb la condició que no matin en el seu territori, de qui condiciona la vida política de països sencers per beneficiar-se dels seus recursos naturals, de qui no és capaç d'oferir una identitat igualitària ni tan sols a aquells que han nascut a casa seva perquè tenen unes faccions, una llengua o una religió diferents de les «nostres».

De moment, aquesta colla de pirates del drap negre ja han aconseguit exactament el que es proposaven: que França iniciï l'escalada bèl·lica que ha de portar a la seva delirant apocalipsi teològica, que Europa es miri amb més recel que mai els milers de sirians que fugen, precisament, del seu terror; i que l'ancestral racisme europeu comenci a donar ales a la ultradreta per enfrontar conciutadans d'origen divers. Tanta il·lustració, tant progrés i tanta presumpta superioritat moral i no som capaços ni tan sols d'entendre que el problema no és plorar o no plorar, sinó viure o morir. A Abuja o a París.