Comptes pendents

«Són joves i són moderns, per això aspiren a una relació liberal. Sense convencionalismes»

23.12.2015 | 08:59
Comptes pendents

No han sentit mai la necessitat de córrer i no aturar-se fins arribar a França? De fugir lluny, i deixar-ho tot enrere? Ell sí. Es baralla tot el dia amb números, papers i nòmines. Ha après que la vida té dos mons, dues cares: una, la feina; l'altra, quan surts de la feina. Amb els calés que ha estalviat, s'ha comprat un pis. Un pis que no trepitja gaire, perquè duu la roba a rentar a casa dels pares. I hi va a menjar i a sopar gairebé cada dia. Però quan, a la nit, entra a casa seva, sent la mateixa sensació d'angoixa i solitud que si visqués sempre allà. És com si volgués marxar, i ser sempre, sempre, un adolescent.

Ella va fer unes oposicions i suporta nens i nenes que es passen el dia amb la testosterona alterada i els mòbils traient fum. No li agraden gaire els joves, però aguanta amb paciència oriental. Li agrada el ioga i els llibres de Paulo Coelho: el viatge de la vida l'has de fer amb les veles obertes i buscant el port de la felicitat, té com a lema. Durant un temps va pensar a marxar al Marroc, però des que hi ha massa bombes i massa intolerància per allà, ha aparcat el seu somni.

Una nit, tots dos es coneixen. I es produeix la màgia, perquè ambdós vaixells s'han anat covant al foc lent de la vida, esperant un somni que a cap dels dos els hi ha arribat. Són joves i són moderns, per això aspiren a una relació liberal. Sense convencionalismes. Què és això de lligar-se tota la vida amb la mateixa persona? Els follamigos són el futur, es diuen. És la llibertat d'elecció i l'alegria de viure.

Ell i ella segueixen una relació moderna i desinhibida. Surten de marxa, s'emborratxen amb els amics, i si es veuen, acaben la nit en el llit d'un dels dos, que representa un petit oasi en el pou de la monotonia. De mica en mica, queden per fer més coses: visitar expos, anar al cinema, sortir d'excursió. Ell li demana més, i ella li diu les coses clares: tu i jo som liberals de mena; de lligar-se a l'altre, res de res. Discuteixen, i deixen de veure's. Tots dos estan pendents del mòbil, però cap d'ells baixa del burro. A les nits de marxa, s'ignoren. I senten un dolor difícil de descriure.

Passa el temps. Ella acaba tenint un fill, una berlina i una hipoteca amb un altre home. Ell surt amb una noia de Berga que sembla que visqui a les muntanyes del Canadà. Una nit, estan a punt de dir-se com s'estimen. Però no ho fan. No poden fer-ho: són adults fets i drets. Els seus comptes pendents els duran sempre, sempre, com el pes invisible que et fa acotar les espatlles. El pes de la realitat.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema