«Mai m’havia imaginat dirigint un club esportiu i és una forma de vida, un repte apassionant»

Com se sent després d’haver rebut el premi per la seva trajectòria professional?

Primer de tot, sorpresa, perquè fa relativament poc que ocupo el càrrec, però és molt gratificant ser reconeguda. Al final no te n’adones que fas una feina prou important, i que pot tenir un reconeixement. Com tantes d’altres, eh?

La gestió d’un club esportiu d’elit li dona molta visibilitat. Això li posa més pressió?

No. I no per què sigui o no un club esportiu d’elit. La pressió ens la posem en el dia a dia. No em sento pressionada, per això, per estar una mica més en els focus. Al contrari. Tinc la sort que al ser una cosa coneguda, el Bàsquet Girona, pots trobar més gent que et pugui donar un cop de mà.

Tanca la seva primera temporada amb l’equip salvat. Com ho ha viscut?

Ha sigut un any d’aprenentatge molt gran. Passen moltes coses en un club, com passen en moltes empreses, i per molt que portis la lliçó estudiada, al final, el dia a dia et fa aprendre molt. Ha sigut un any molt enriquidor, amb moments de patiment, però també d’altres de gratificants. L’adrenalina dels partits és una cosa molt xula.

La seva feina, a més, depén que la pilota entri...

Sí i no. Evidentment que els resultats són importants, però intentem que no ens afectin en el dia a dia. Nosaltres hem de tirar endavant independentment dels resultats, si no, no ens en sortiríem. Hem de fer que la gent vingui i segueixi tenint ganes de venir, que els patrocinadors estiguin contents, que el projecti es valori en si mateix i no només pels resultats. Evidentment si guanyes ajuda.

Les dones han de fer més que els homes per ser reconegudes en càrrecs directius?

M’ho pregunta molta gent, però jo no em sento així. Em diuen ‘ets l’única dona en aquest món’, i fa que me n’adoni, però no m’hi sento. És clar que m’agradaria que n’hi haguessin més. I hi ha una part que també hem de ser nosaltres mateixes les que vulguem ocupar aquests llocs, perquè ho podem fer. A mi ningú m’ha fet sentir diferent per ser dona. Ho visc de manera molt natural.

Com és com a CEO?

M’agrada molt el treball en equip. El primer que tenia clar és que havíem de crear un bon organigrama, amb responsables en cada àrea, i que es treballés molt en equip. Tothom pot gestionar el seu espai, opinar i després les coses s’acaben posant en comú i, és clar, en Marc (Gasol) com a president té l’última paraula. El treball en equip i el bon ambient és primordial.

Els lideratges del segle XXI han de ser així?

Sí, has de ser molt transversal, si no les coses no funcionen. Si vols liderar-ho tot, no arribes a tot arreu. Som una petita empresa i ja sovint, tot i tenir un bon equip, tens la sensació de no arribar a tot. 

Abans d’arribar al Bàsquet Girona, en la seva carrera professional, havia patit algun episodi de discriminació per ser dona?

Sempre m’he sentit bé. Potser en el moment dels meus embarassos vaig patir, però més per autoimposició que per cap altra cosa. Un nen el vaig tenir el 2019, ja treballant al Bàsquet Girona, i l’altre, al ser el primer, fa nou anys, t’imposes un patiment. Treballava en una agència de màrqueting, portava uns clients, i et sents desplaçat quan ho has de deixar un temps. No va passar res, vaig tornar, vaig tornar a enganxar els clients, i vaig acabar coneixent en Marc, i miri fins on m’ha portat.

Vostè no va jugar a bàsquet, ve de la natació.

Sí, però havia vist molt bàsquet perquè els meus amics de Besalú hi jugaven i la meva parella també hi ha estat posada. L’he viscut molt. Jo feia un esport molt individual, nedava 100 i 200 esquena a Banyoles. Ho vaig deixar als 18 anys quan vaig començar a estudiar la carrera. Veia que eren moltes hores, era molt sacrificat, els meus pares em portaven cada dia a Banyoles a entrenar... en tinc molt bon record, però era molt sacrificat. Ara, l’esport sempre m’ha donat molt. 

Com i quan va arribar al Bàsquet Girona?

Treballava per a una empresa de màrqueting esportiu de Barcelona, duia diverses empreses, i em va tocar fer Danone i CaixaBank el 2014, amb la selecció espanyola de bàsquet, era l’any del Mundial. Allà vaig conèixer en Marc. Em va explicar que estava muntant un club a Girona, i allà va començar tot. Em va encantar fer aquell projecte. Vaig trobar uns jugadors tant normals i tant propers que ens van felicitar molt la feina.

Què és per a vostè el Bàsquet Girona?

Una forma de vida. Tot gira al voltant d’això. És un projecte que m’encanta, que és apassionant, és una feina i et dona maldecaps, però ho vivim amb molta passió. A casa ho vivim així. Els meus fills juguen a bàsquet, al meu home li encanta, el meu pare és futboler però ara també s’ha introduït en el bàsquet... poder dirigir un club és un gran repte. Tinc 40 anys, havia treballat fent màrqueting i comunicació, i mai m’havia imaginat dirigint un club. I li puc assegurar que és un repte que m’apassiona.

Subscriu-te per seguir llegint