Mites i llegendes sobre l'elecció del President del Govern

"Un tret característic de la separació de poders rau en el fet que no s'exigeix que el president del Govern ni els seus minis?tres siguin membres electes del Congrés"

30.01.2016 | 09:28
Mites i llegendes sobre l'elecció del President del Govern

al llarg d'aquestes jornades prèvies al procés d'investidura del proper president del Govern d'Espanya, els ciutadans estem assistint a un cúmul de situacions pintoresques, propiciades sobretot per l'existència d'un escenari inèdit en la nostra recent història constitucional, a la qual s'afegeixen nombroses idees preconcebudes i, a més, equivocades per part de moltes persones. Per això, resulta oportú aclarir determinats plantejaments, tan este?sos com desencertats:

1.- El president del Govern ha de ser el líder de la llista més votada: Aquesta afirmació és errònia. En el nostre model parlamentari, el cap de l'Executiu serà qui aconsegueixi el nombre més alt de suports al Parlament. A diferència d'altres sistemes -en què aquest càrrec es tria de forma directa pels ciutadans i, per tant, sí es vincula al fet de guanyar en una votació a altres contrincants-, a Espanya aconseguirà el lloc el candidat que rebi el suport del Congrés i, en absència d'una majoria absoluta, no té per què coincidir amb el del partit que ha obtingut més vots o que compta amb més escons. Qüestió ben diferent és criticar el vigent model i defensar-ne la seva modificació, apel·lant a la designació directa per part del poble. Però, per això, és imprescindible can?viar prèviament les regles del joc.

2.- El president del Govern ha de ser dipu?tat: De nou, una altra afirmació errònia. Un tret característic de la separació de poders legislatiu i executiu rau en el fet que no s'exigeix que el president del Govern ni els seus minis?tres siguin membres electes del Congrés. Ha estat la tradició la qual ha establert a?questa pràctica, però de cap manera es tracta d'un condicionant legal ni d'un imperatiu constitucional. Es redueix a un costum rei?terat en el temps.

3.- El Rei ha de proposar en primer lloc com a candidat a la Presidència del Govern el líder del partit que ha guanyat les Eleccions Generals: Més errors. El cap de l'Estat no està obli?gat a seguir un ordre en proposar a un postulant a la Presidència en funció dels vots o escons obtinguts per aquest. Em remeto al punt 1 per insistir que el Rei ha d'apostar per qui pugui obtenir un suport més alt de la Cambra Legislativa. Per aquest motiu, prèviament a la seva proposta i per tal de sondejar aquests suports, consulta les persones designades pels grups polítics amb representació parlamentària. Si per endavant es?tigués compel·lit a proposar el més votat, aquestes reunions precedents no tindrien raó de ser.

4.- El Parlament no pot exercir les seves competències quan el Govern està encara "en funcions": Una altra equivocació més. La situació transitòria del Govern sortint suposa limitacions per a aquest òrgan governamental, pe?rò no per a les Cambres Legislatives. Així, es prohibeix expressament el president en fun?cions proposar al Rei la dissolució d'algu?na de les cambres o de les Corts Generals, plantejar la qüestió de confiança o convocar un referèndum consultiu. I al Govern (en el seu conjunt) se li impe?deix aprovar el Projecte de Llei de Pressu?postos Generals de l'Estat i presentar projectes de llei al Congrés dels Diputats o, si s'escau, al Senat. En general, s'estableix que només s'ocuparà del "despatx ordinari dels assumptes públics" però, en casos d'urgèn?cia o d'interès general, pot adoptar qualsse?vol altres mesures. Es tracta, doncs, de reta?lla?des en les funcions de l'Executiu, no del Legislatiu, tot i que, si la situació de transitorietat s'allarga massa, esdevé anòmala i no recomanable.

5.- Amb un Parlament molt fragmentat no es pot formar un Govern: Incert. Potser resulti més difícil però, al mateix temps, pot suposar una gran oportu?nitat per revitalitzar la funció de control parlamentari que posseeix l'Executiu i que esdevé inoperant quan es produeixen majories absolutes o coalicions fèrries. Aquest plantejament -que em permeto titllar de fals- potser té sentit en sistemes amb una notable preeminència del Govern sobre el Parla?ment, el que, almenys teòricament, no és el cas espanyol. No obstant això, perquè una circumstància d'aquest tipus no es torni insos?tenible, es requereixen líders formats i amb objectius que transcendeixin a les seves pròpies ambicions personals i als concrets interessos de les seves formacions po?lítiques. En definitiva, calen estadistes capaços de, sabent-se no vencedors, no obstinar-se a imposar un programa que, vist l'escàs suport electoral obtingut, manca d'aval suficient per esdevenir el full de ruta de tota una societat. Dit d'una altra manera, és l'escassa talla dels dirigents, i no una patologia del model d'organització, la que ocasiona que l'escenari es torni inestable i perniciós.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema