La casa de tots

25.04.2016 | 08:47

Una vegada, en un programa de televisió em varen preguntar què era per a mi el silenci i sense pensar-m'hi massa, amb tota l'arrogància del món; perquè amb aquestes preguntes no hi pots tenir miraments, vaig contestar: per mi el silenci és la casa de tots. Jo mateix em vaig sorprendre que l'instint de sobreviure elegantment a una entrevista potser massa estètica m'hagués portat a aquesta definició. Després, quan tornava a casa, reflexionant sobre l'encontre periodístic on es buscava més l'efecte que no pas el missatge, vaig pensar que volent posar-me a l'alçada de la pedanteria que em rodejava potser finalment no havia dit una bestiesa tan grossa. Perquè si hi ha una cosa que tots els humans podem experimentar amb ?igualtat de condicions i sense estar lligats a condicionants socials o econòmics, és la sensació de silenci, del res sonor, del tu amb tu. És evident que en aquest món el silenci absolut no existeix. Sempre hi haurà un decibel insolent que traeix aquest intent del no-res acústic, però en tot cas podem tenir aproximacions molt aconseguides. Parlem doncs del silenci en la seva versió humana, i per tant parlem d'estar amb nosaltres mateixos i només escoltar la pau que ens envolta. És llavors quan un comença, si no hi està acostumat, a trobar-se despullat d'un entorn que et dóna seguretat; on només ets tu i els teus pensaments. Del no-res neix la conversa impossible, el diàleg on ens preguntem a nosaltres mateixos i descobrim que viure és un diàleg permanent amb algú que viu instal·lat a dintre la teva carcassa, i que de tant en tant tallem, per parlar amb les altres vides que ens envolten. Quan et dediques al teatre aprens aviat que el silenci té valor de rèplica, de contesta, de paraula no dita. Hi ha silencis plens i falsos silencis, però sempre necessaris per entendre que l'acció continua el seu camí cap al desenllaç final. Entendre que no hem de deixar mai d'alimentar els nostres silencis vol dir que s'ha entès que existir va molt més enllà de comunicar-se amb els altres. Hi ha molta gent que li fa por estar sola perquè el seu silenci els inunda, els qüestiona i els fa veure que han venut el seu equilibri intern a la companyia, la paraula sonora i tot allò que belluga, s'apaga i s'encén i ens distreu. Potser aposto pel silenci com a secret de l'existència, perquè quan era petit un vell mestre que tenia a la meva escola ens va ensenyar a escoltar el silenci. Cada dia, quan entràvem a classe, deixàvem les coses i ens deia: ara tots poseu les mans sobre la taula, tanqueu els ulls, i escolteu el que sentiu. Alguns sempre deien que no sentien res i jo sempre, per sort, no vaig mai deixar de sentir-me algú que parlava amb mi mateix. Perquè a vegades el silenci és una necessària conversa amb tu mateix. Ho han experimentat?

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema