Els estudis comencen a quantificar el deteriorament de les classes mitjanes a Espanya i Europa. No es tracta ja de percepcions, sinó de tendències, de realitats. En un conegut assaig, l'historiador britànic Tony Judt es preguntava què hem fet malament perquè el gran assoliment social de l'Estat de benestar hagi entrat en crisi des de la caiguda del mur de Berlín el 1989. Per descomptat, no hi ha respostes senzilles ni unívoques. Hi ha la sequera demogràfica, que ha envellit el rostre de les societats del primer món. Hi ha els efectes de la globalització, en gran mesura positius, però que alhora provoquen canvis profunds en el repartiment de la riquesa. Així, per exemple, a la Xina cada any se sumen milions de ciutadans a la classe mitjana, adquirint el seu primer cotxe o el seu primer electrodomèstic de gamma alta, mentre que a Europa s'incrementen els contractes en precari o els sous insuficients. Tampoc hem d'oblidar les conseqüències de la ideologia sobre la realitat. La ideologia altera la nostra forma de mirar i de comprendre la realitat i també aspira a transformar-la, en ocasions de forma violenta. Així mateix, cal comptar amb la tecnologia i amb el que Tyler Cowen anomena l'"estagnació de la productivitat". De fet, els grans avenços tecnològics van tenir lloc a finals del XIX i, sobretot, a la primera meitat del segle XX: l'aviació i l'automoció, els telèfons, el televisor, els frigorífics? Després, com ironitza Peter Thiel, la ciència-ficció ens havia promès cotxes voladors i, en canvi, el que ha arribat són els 140 caràcters del Twitter. La robòtica, per la seva banda, resulta tant una amenaça com una promesa encara no complerta. Occident llangueix lentament, mentre s'accelera el deteriorament de les classes mitjanes? Parlem ja de realitats.
Un informe recent de l'Institut Valencià d'Investigacions Econòmiques i la Fundació BBVA ens indica que uns tres milions i mig d'espanyols han deixat de formar part de la classe mitjana des que va esclatar la crisi, ara fa gairebé una dècada. Són números contundents que revelen l'explosiva atomització social que està imposant a Espanya (i a Europa). L'estudi ja situa a un 40% de la ciutadania en el graó de les classes baixes, el que subratlla l'empobriment general d'un país que, no ho oblidem, encara no ha recuperat el PIB anterior a l'esclat de les subprime. Malgrat els efectes balsàmics de les polítiques socials i del suport intergeneracional de les famílies, l'herència que deixa la crisi a Espanya resulta devastadora: un endeutament descontrolat, altes taxes d'atur estructural, ocupació precària, salaris més baixos i menor protecció social, com és ja evident en les pensions públiques.
Al final, es pot parlar d'una doble conse?qüència destinada a articular el malestar de la societat durant els propers anys: la por i la ira. La por de la classe mitjana a ser vulne?rable o a veure degradada; la por de per?dre la feina o de no poder pagar les lletres; la por de no ser capaços d'oferir un futur millor als fills. D'altra banda, sorgeixen la ira o la ràbia com a resposta: la demanda de solucions dràstiques i immediates. La por i la ira sedimenten el terreny del populisme, aquesta gran temptació de la política actual, tant a la dreta com a l'esquerra. Donald Trump, per exemple, amb el seu discurs xenòfob i pervers, o els diferents partits de retòrica antieuropeista a la UE o la nova esquerra que procedeix dels diferents moviments de protesta social. Por i ira constitueixen mals consellers, ja que poden dinamitar el gran pacte imperfecte de les demo?crà?cies parlamentàries. En aquest sentit, el remei seria pitjor que la malaltia.
La Història ens recorda que molts proble?mes requereixen dècades, de vegades segles, per trobar una solució raonable i efectiva. És el que va succeir, per exemple, quan amb la primera revolució industrial va aparèixer el proletariat. De la mateixa manera, la globa?litza?ció de l'economia i la creixent robotització impliquen dificultats complexes que no es poden resoldre immediatament, entre altres motius perquè tampoc sabem com. L'atomització social ha arribat per quedar-se. I això no és una bona notícia.
