Fa pocs dies es va inaugurar al Museu d'Història de la Ciutat de Girona, en l'edifici que fou Institut Vell i, abans, convent dels Caputxins, una exposició dedicada a tractar la faceta de Rafael Masó com a dissenyador i decorador d'interiors.
Aquesta exposició es planteja com un pas més i un balanç dels deu anys d'existència de la Fundació Rafael Masó, i al colofó del catàleg s'explica que el llibre s'ha acabat d'imprimir a Girona el dia 7 d'abril de 2016, data del 110 aniversari de l'obtenció de la titulació d'arquitecte per part de Rafael Masó.
Una altra característica de l'exposició i del catàleg és la presentació introductòria conjunta que signen l'alcaldessa de Girona i presidenta de la Fundació Rafael Masó, i els alcaldes d'Olot, Sant Feliu de Guíxols i Torroella de Montgrí-L'Estartit. D'aquesta signatura conjunta se'n desprenen dues coses: la primera, la itinerància de l'exposició que es mostrarà, successivament, en aquestes quatre poblacions entre els anys 2016 i 2018; i la segona, que pel mateix contingut de l'exposició es tracta de mostrar com l'obra de l'arquitecte Rafael Masó va desbordar de molt l'àmbit estricte de la ciutat de Girona i va desplegar la seva activitat per diversos indrets de la geografia de les comarques de Girona, amb obres molt notables.
Convé també remarcar que el catàleg i l'exposició estan dedicats, en un gest de sensibilitat i delicadesa, a la memòria de Mercè Huerta i a Narcís-Jordi Aragó i Masó; d'aquesta manera, s'associa l'exposició a la Fundació que ells han impulsat i a la casa Masó que és, sense cap mena de dubte, una de les fites justament de la faceta de Masó que l'exposició intenta mostrar-nos, amb gran eficàcia i un sentit evident de la pedagogia.
Els textos del catàleg són majoritàriament del director de la Fundació Rafael Masó, Jordi Falgàs, tret del text sobre la casa Masramon, que ha estat escrit per Mariona Seguranyes Bolaños, i el de la casa Casas, que signen conjuntament Sílvia Alemany i Jordi Falgàs.
El catàleg que acompanya l'exposició és una peça de disseny que, en el seu format, cos, il·lustracions, sanefes, fotografies i textos, tracta de mostrar-nos l'obra de Masó a l'estil de Masó, amb cura en el detall i definició precisa de cada aspecte de l'edició.
La primera idea que es desprèn de tot plegat és que la sensibilitat de Rafael Masó actuava com una esponja, tant amb relació a les tendències modernes de l'arquitectura i la decoració arreu d'Europa, com amb relació a la tradició artesana pròpia del nostre país, que també absorbeix i adapta a les seves necessitats constructives i a la seva voluntat explícita de desplegar un programa concret. Un programa que volia defugir la frivolitat excessiva del modernisme, i que es volia manifestar des de la discreció i l'ordre endreçat d'un noucentisme eclèctic que, alhora, incorporava els aspectes bàsics del discurs del catalanisme polític aplicat a la quotidianitat de la vida, de la família, del sentiment religiós i del gust i el confort de la classe burgesa mitja alta, de la qual Masó i la seva esposa Esperança Bru foren un exemple ben conspicu.
El mobiliari de la llar; les taules, cadires, llits, jardineres, làmpades, eixugamans, capçals, arrambadors, cosidors, vidrieres plomades, ceràmiques, ferros, escultures, quadres, en definitiva, la incorporació a l'arquitectura de totes les arts subsidiàries és una lliçó apassionant d'un recorregut pels modes de vida d'una època i d'una classe que es volia afirmar i mostrar amb un discurs coherent i aplicat.
L'itinerari ens porta, des del programa de la casa Masó, al carrer de les Ballesteries, avui el més conegut de tots gràcies a les visites guiades i a la tasca que desenvolupa diàriament i constantment la Fundació, que Jordi Falgàs cataloga com «un manifest de l'interior noucentista», fins al mobiliari i la decoració de l'apartament Masó-Bru, on van anar a viure en tornar del viatge de noces per Europa. Encara, a Girona, es mostra l'interior de la casa Ensesa, situada al costat mateix de la Farinera la Montserrat, i que Masó va dissenyar per a Josep Ensesa fins a l'últim detall.
Fora de Girona, l'exposició ens porta a la casa Masramon d'Olot, que per a Mariona Seguranyes representa un pas més en l'estètica i la ideologia de Masó, conceptuant-la com «un ideal domèstic de la nacionalitat catalana», potser perquè en el context de la vila olotina era més fàcil o es feia més evident aquest salt de la quotidianitat domèstica a la nacionalitat catalana.
De Torroella, veiem en el detall els interiors i les reformes proposades per a la casa Carles, la casa Solterra, la casa Quintana i la casa Salieti, en aquest darrer cas a l'Estartit. En totes hi trobem la rèplica dels programes que Masó havia interioritzat en els seus viatges i que repetia amb originalitat adaptada a cada cas.
He deixat pel final la casa Casas de Sant Feliu de Guíxols, una casa per a Joan Casas, «encarada a mar». Podem imaginar-nos en el pendent suau de la muntanya, sense interferències encara, la vista que es perd en el contorn de la platja de Sant Pol i s'estén cap a l'horitzó de la ratlla del mar, entre les dues puntes de la badia. Aquesta casa fa massa temps que s'aguanta amb fils i que està en risc de degradació i deteriorament, potser irreversibles. I, amb tot, és una casa que en el seu estat actual permetria un programa modest de rehabilitació successiva, amb petites partides anuals, amb subvencions del Govern de la Generalitat, amb el lideratge de l'Ajuntament de Sant Feliu de Guíxols i amb l'acord, per a un període de temps llarg, amb l'associació que n'ostenta la propietat.
Intervenir a la casa Casas seria el millor colofó tangible d'aquesta exposició, i seria una mostra de respecte i estimació per al nostre patrimoni, massa sovint deixat de la mà de Déu bé per incúria, bé inoperància.
Conec la bona disposició de totes les parts, i tinc el convenciment que sabran agrupar esforços per salvar una mostra d'arquitectura masoniana de primer nivell.
