L'OTAN continua sent la pedra angular de la relació transatlàntica i instrument necessari per a l'estabilitat i la seguretat de la Unió Europea, del Canadà i dels Estats Units. Per això és important la cimera que 28 caps d'Estat i de govern comencen avui a Varsòvia.

Des que va desaparèixer l'URSS, enfront de la qual va ser concebuda en plena ?Guerra Freda com a instrument de dissuasió militar, l'OTAN intenta reinventar-se i justificar-se davant la nova realitat geopolítica sorgida després de la caiguda del Mur de Berlín. L'estabilitat del continent europeu, aquest herbívor simpàtic i hedonista envoltat de llops i incapaç de fer una queixalada, no pot considerar-se avui garantida i això és molt greu. Ens enfrontem a amenaces que procedeixen tant de l'est com del sud, i per si fos poc tenim dins de casa el germen del dubte i de la disgregació, com mostren el resultat del recent referèndum al Regne Unit i l'ascens en molts països de partits antisistema, xenòfobs i populistes que primen la insolidaritat, la renacionalització de polítiques, el campi qui pugui i el no donar respostes conjuntes a desafiaments comuns, dibuixant una tempesta perfecta que pot portar que Europa deixi de ser font d'estabilitat i esdevingui un altre factor de risc en un món que en va sobrat. Per això han estat ben rebuts a Europa els resultats de les eleccions a Espanya, que alguns no exempts de voluntarisme interpreten com a senyal d'un canvi de tendència.

Les amenaces a la nostra seguretat són avui probablement més grans que en cap altre moment des de la Guerra Freda: d'una banda el nacionalisme revisionista rus i per l'altra el radicalisme islamista de grups terroristes com Al-Qaeda i l'Estat Islàmic, amb totes les conseqüències. Són coses que no s'arreglen a còpia de bonisme. Enfront seu l'OTAN ofereix tant dissuasió com la seguretat col·lectiva que garanteix l'article 5 del seu tractat constitutiu, per al cas que un dels seus membres sigui atacat de la manera que sigui: agressió armada, cibernètica, terrorista o mixta. França ha estat el primer país a invocar-ne l'aplicació després dels atemptats de París.

Pel que fa a Rússia, l'OTAN propugna una estratègia basada en el diàleg des d'una posició de força (perquè mostrar debilitat és el més perillós amb Moscou), per fer-li entendre que no pot desestabilitzar Ucraïna i redibuixar les fronteres europees amb fets com la il·legal annexió de Crimea. Però sense aïllar-la tampoc, perquè Rússia se sent insegura i envoltada i no cal fomentar aquesta paranoia sinó fer-li entendre que no solucionarà aquests problemes ni ressuscitarà l'URSS violant el dret internacional. I això passa per atendre les seves queixes legítimes i al mateix temps tranquil·litzar els socis que senten més directament l'amenaça russa: Polònia, els països bàltics i els riberencs del Mar Negre i de l'Àrtic (nova zona calenta), portant forces i equip militar amb caràcter rotatori per no incomplir els compromisos de no establir-hi bases militars permanents. Rússia no ha de tenir dubtes que una agressió a un soci desencadenaria una resposta automàtica dels altres, perquè això ens evitarà problemes més greus en el futur.

En el flanc sud cal desenvolupar una estratègia flexible davant d'amenaces com el terrorisme islamista, l'expansió de l'Estat Islàmic, les onades descontrolades de refugiats expulsats per la guerra, o el risc que suposa la proliferació d'armes nuclears o d'estats fallits entorn a la Mediterrània, l'exemple més proper dels quals és Líbia. Per això hem de reforçar la cooperació defensiva amb socis estratègics com el Marroc, Israel, Tunísia o Jordània; millorar les capacitats marítimes de l'organització; i tenir a punt una força militar de desplegament ràpid per fer front a situacions d'emergència. I si abans es deia en l'argot de l'OTAN que «Out of area, out of business» (fora d'Europa no és el meu problema), el nou eslògan és «In area or in trouble» (o et fiques a la zona d'on vinguin els problemes, per exemple l'Estat Islàmic, o els tindràs a casa).

Amb caràcter més general, es discutirà com reforçar les capacitats otàniques de dissuasió militar i de gestió de crisi, la necessitat d'invertir més en ciberdefensa i d'agilitar el procés de presa de decisions, com estar oberts a la innovació... i s'analitzaran les conseqüències del Brexit, atesa la importància de les bases militars britàniques en territori escocès. A Varsòvia s'hauria de reconfirmar el compromís britànic (el millor exèrcit del continent) amb la seguretat europea i decidir el reforç de la relació entre la UE i l'OTAN, perquè ningú pensi que ara som més febles que abans.

És inevitable que també es parli de la necessitat de dedicar més diners a la defensa col·lectiva ara que els nord-americans no volen seguir sent el gendarme global (el que els va portar a treure'ns les castanyes del foc en dues guerres mundials) i exigeixen que cadascú assumeixi les seves responsabilitats de defensa. Per això a Varsòvia es recordarà a Alemanya, Espanya, Itàlia i altres que han d'imitar l'esforç que ja fan el Regne Unit, França, Polònia o Turquia i apropar la seva despesa de Defensa al 2% que l'OTAN considera el mínim necessari i que tan difícil resulta assolir en plena crisi econòmica.