La presumpció d'innocència i el periodisme

27.11.2016 | 06:30

La inesperada mort de Rita Barberá, que ens sorprenia a tots a l´esmorzar, posa en relleu un tema molt controvertit i debatut, m´estic referint als límits de la llibertat d´informació i la necessitat de reflexionar seriosament sobre el treball que realitzen els periodistes i com les seves notes contribueixen a formar els imaginaris socials del món del delicte i la impartició de justícia.
Fa molts anys que tracto aquest tema, en articles, en col·loquis i fins i tot en debats amb professionals del periodisme, unes vegades amb més encert que altres i sempre, com és natural, amb detractors de la meva tesi, que no és altra que la següent: a Espanya no tenim resolt el problema dels límits entre la llibertat d´informació i el dret a l´honor, a la intimitat i, el que em sembla més greu, a la presumpció d´innocència. Fa la impressió que els mitjans de comunicació tenen una mena de «barra lliure» per opinar sobre tot i sobre tothom, sense pensar en el que s´anomena «danys col·laterals» a determinada informació. Molt probablement el període de dictadura entre 1936 i 1976 i la joventut de la nostra democràcia (1976/2016) estiguin en el fons del debat, sense que hi resulti aliè la pluralitat de mitjans de comunicació i interessos empresarials a què serveixen.
Que quedi clar, d´entrada, que no estic imputant la mort de Rita Barberá als mitjans de comunicació, ja que com diu el refrany castellà, «entre todos la mataron y ella sola se murió». Vagi per davant, també, el meu més absolut respecte al dret fonamental a la informació i el meu reconeixement a la professió de periodista i a la seva llibertat i independència, imprescindibles en tot Estat de Dret.
El Tribunal Constitucional ha afirmat que «forma part ja del patrimoni doctrinal d´aquest Tribunal el criteri que la comunicació que la Constitució protegeix és la que transmet informació veraç relativa a assumptes d´interès general o rellevància pública» (per totes, STC 28/1996 , de 26 de febrer, FJ 2). Han de concórrer, doncs, en principi els dos esmentats requisits: que es tracti de difondre informació sobre fets noticiosos o noticiables pel seu interès públic i que la informació sobre aquests fets sigui veraç.
En els temps que vivim sembla que el dret constitucional a la presumpció d´innocència (art. 24.2 CE) només estan obligats a acatar-lo Jutjats i Tribunals, ja que fora d´aquest camp és evident que el principi rector no és altre que el de culpabilitat. Proliferen els debats, les notícies, les tertúlies, en les quals, amb enorme demagògia, populisme, frivolitat, desinformació i fins i tot amb rancor polític, s´aborden processos penals, en els quals moltes vegades la qüestió no és la prova del presumpte delicte sinó el delicte en si mateix i la seva interpretació jurídica, de vegades complexa i tècnica. Al fil del que s´ha exposat fa temps que sostinc que s´ha desnaturalitzat el delicte de «corrupció». Que és corrupció?, la resposta depèn de l´opinador.
A l´hora d´abordar un fet noticiable, com és la imputació d´un delicte, s´ha de ser molt curós i sobretot, tenir una opinió molt fundada sobre els fets, el tipus delictiu, la càrrega de la prova, els diversos criteris d´imputació, i això per no acabar dictant una mena de sentència popular, en forma d´opinió, que acaba calant en l´opinió publica, i estigmatitzant i demonitzant el personatge afectat. Si després, al cap del temps, la Justícia absol, tant és, la condemna social ja era ferma i per tant «la justícia no funciona», però el mal que s´ocasiona al «personatge», a la persona, a la seva imatge pública, al seu honor, a la seva credibilitat, la seva família, etc., ja no té cap volta de full.
Tot això s´aguditza encara més en aquests moments de crisi en què la societat necessita trobar culpables i el «cool» és crucificar automàticament a tot el que faci olor de «poder», es digui polític, banquer o gendríssim.
Al costat de tot això i molt interconnectat hi ha el problema de les anomenades «filtracions» de les actuacions judicials als periodistes. És un tema que em sembla de difícil tractament en entrar en joc els principis de publicitat dels judicis i de llibertat d´informació, que constitueixen dos dels pilars de la societat democràtica.
L´altre paràmetre constitucional del dret a la informació és la veracitat. Ja sabem que la veritat, en termes absoluts, no existeix, però quan es tracta d´imputació de delictes, l´única veritat és la que exposa la sentència definitiva, que, de vegades, pot no correspondre´s amb la veritat històrica del que realment ha passat.
Aquí s´ha de distingir entre opinió i informació, la primera és lliure i subjecta als límits de l´honor, però la segona exigeix ??una mínima contrastació, per evitar caure en la injúria o la calúmnia.
En un règim democràtic, els mitjans exerceixen la seva responsabilitat quan informen, de manera contrastada, sobre fets d´innegable rellevància com els que esquitxen la classe política, banquers i personatges públics. Informar no és imputar un delicte, o repetir una i mil vegades una imatge amb clar to criminalitzant, sinó situar els fets en el concret marc de l´objecte de la investigació, sense magnificar més del necessari ni aprofitar «el riu revoltat» per llançar altres sospites sobre el personatge.
Les demandes informatives no poden devaluar els drets fonamentals, ni crear judicis paral·lels. Trobar un equilibri entre la informació i les garanties processals continua sent un repte pendent en l´activitat periodística.
Sabem que la professió periodística se sol autoregular en l´exercici de la seva tasca, de vegades donant lloc a distorsions en la informació, altres vegades garantint una informació objectiva i de qualitat. Però els criteris professionals i ètics d´un periodista són, al cap ia la fi, criteris subjectius, personals, que canvien d´un professional a un ­altre. Per això en molts casos és necessària una regulació externa, que sol ser el llibre d´estil i la línia editorial del mitjà en el qual treballi el periodista. Però per sobre de les normes, escrites o no, de l´àmbit professional hi ha les normes socials i universals que afecten tots els éssers humans. Aquestes són les que s´han d´aplicar en l´exercici de qualsevol professió i en la vida ­quotidiana.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit
Enllaços recomanats: Premis cinema