Un potent telescopi de la NASA ha posat la mirada en un sistema planetari en què hi podria haver vida: i fins i tot vida intel·ligent. La notícia és tan sensacional com confortadora. Ja que la Terra està sota el comandament de Donald Trump, bo és saber que potser hi hagi gent assenyada per aquests espais siderals, encara que sigui a quaranta anys llum del nostre planeta. La gran notícia ha deixat de ser-ho tot just fa uns pocs dies, com sembla lògic. El sistema que orbita al voltant de l'astre «Trappist-1» és a 380 bilions de quilòmetres de distància: i el que es porta ara és la ciència de proximitat. Per exemple, l'estudi de fenòmens molt més interessants des del punt de vista de la sociologia com Belén Esteban o qualsevol dels personatges que se'ns apareixen diàriament en els programes de la telerealitat. Amb aquesta desfilada de gent fora del comú, qui necessita els marcians?

Molt hauran de treballar els descobridors d'aquests exoplanetes amb possibilitats de vida perquè algú els faci cas, un cop passada la primera referència a la seva troballa. El normal és que la novetat duri mig telenotícies i de seguida passem als embolics de la Pantoja, les peripècies dels gendres reials, la corrupció i altres assumptes connexos.

Aquí té més clientela l'astrologia que l'astronomia. De Rappel a Aramis Fuster, són multitud els professionals de l'horòscop i el zodíac que desvetllen el futur sense més requisits que la data de naixement de l'interessat. No hauran de faltar malastrucs que considerin simple superxeria l'ofici dels astròlegs; però la veritat és que els seus serveis han estat molt apreciats fins i tot a la Casa Blanca.

El mateix Ronald Reagan, president amb pinta de seriós malgrat el seu passat de cowboy a les pantalles, solia aconsellar-se amb una vident - Joan Quigley- abans de prendre algunes de les seves decisions. Ho feia, segons sembla, per influència de la seva esposa Nancy, gran devota d'aquestes ciències -es un dir- esotèriques.

Els astrònoms, en canvi, no tenen gran predicament entre les gents del comú ni tampoc solen cridar l'atenció dels jerarques mundials. És natural. Manegen hipòtesis, càlculs, instruments de precisió i, sobretot, apliquen els principis de la ciència basats en el dubte. Són, en definitiva, uns avorrits i per tant no ha d'estranyar que gairebé ningú els faci cas. Ni tan sols quan descobreixen un sistema planetari aliè al nostre, en el qual podria existir alguna forma de vida. Potser sigui la raó per la qual la troballa del «Trappist-1» i els seus planetes similars a la Terra hagi estat notícia tan fugaç com un estel en els mass media i no diguem ja a les xarxes socials.

Quan encara queden milions de persones convençudes que l'home mai va arribar a la Lluna, potser resulti laboriós persuadir que tots aquests mons potencialment habitats existeixen. I encara que fos així, la seva única utilitat consistiria a poder ampliar les nostres relacions socials afegint nous amics -extraterrestres- al compte de Facebook.

Tot això ja ho va avançar Eric Idle, de Monty Python, en la seva famosa Cançó de la Galàxia. «Resem perquè hi hagi vida intel·ligent en algun lloc de l'espai", deia Idle, «ja que aquí a la Terra ja hem perdut l'esperança de trobar-ne». Només cal veure el que està passant als EUA.