ujol i Duran van ser els símbols de la «C» i la «U». Eren referents dins dels partits perquè els havien modelat a la seva mida per extreure'n tot el suc només per a ells. Eren els líders inqüestionables perquè els militants tenien prohibit dubtar-ne sota amenaça de ser extingits de la vida política. Hi ha exemples de persones que van desaparèixer públicament d'un dia per l'altre només per haver planejat alternatives. Els va funcionar molt de temps perquè tenien el poder que els permetia seguir amb la pràctica de segar l'herba sota els peus. Ara ja no hi ha ni la «C» (disfressada amb unes altres sigles fins a unes eleccions que els seus dirigents no volen); ni la «U» (dilapidada sota els deutes i amb dues sentències que la marquen per sempre per haver-se lucrat amb diners que no eren seus). En la crua actualitat, Duran intenta donar lliçons escrivint un llibre que li permet (només per uns dies) reaparèixer a escena com si ell no fos el màxim responsable de tot el que ha passat a Unió. I Pujol també apareix enmig de l'escàndol dient: «sento tot el que està passant». Sembla una disculpa feta amb la boca petita; amagada, com la immoral fortuna familiar, entre el xivarri. El que sent en realitat és que l'hagin enxampat, que ja no pugui donar lliçons, que es posi en dubte el seu llegat polític i veure un fill entre reixes, perquè sap que la culpa és tota i només seva.
